Dies passats vaig tenir la desagradable notícia de la mort d’un amic. Una persona amb qui havia fet amistat des de la “mili” vers l’any 1972; tots dos érem nascuts el 1949 i quintats el 1971.

Amb el pas dels anys, només ens felicitàvem per Nadal. Fins que més endavant reférem l’amistat i començàrem a fer un seguit de sortides amb les nostres respectives mullers a la comarca del Solsonès, d’on ell era fill.

Tan sols arribar al Pi de Sant Just —urbanització residencial, situada dalt d’una carena—, el nostre amic, albirant l’horitzó cap al nord i amb una visió entranyable, ens descrivia l’esplendor de la vista panoràmica paisatgística que ens oferia l’indret. Ens convidava a observar una plana farcida de camps de cereals i boscos amb alguns campanars i masies, als peus d’unes serralades encrespades que s’aixecaven a l’horitzó. Allí hi podíem veure: el port del Comte, la serra de Busa, la del Verd, de gairell el Pedraforca, i molt reculat, al fons, una miqueta la serra del Cadí... Fou un gaudi, tota aquella contemplació.

El Solsonès és una comarca situada a la Depressió Central i al Prepirineu, en un planell elevat. Pertany a la província de Lleida, tot i que la seva parla és més del català central. Té un parell de rius de certa importància com el Cardener, que en la seva capçalera forma un embassament, la Llosa del Cavall, i forma part de la conca del Llobregat amb altres rieres. Tot el contrari del Ribera Salada, que porta les seves aigües al pantà de Rialb, nodrit pel riu Segre.

Una comarca poc poblada —ens deia el nostre amic amb recança— perquè també s’ha hagut de refiar del turisme. El camp no havia estat l’alternativa. Hi havia poca indústria. El gruix de la població es concentrava a la monumental i tranquil·la capital de Solsona, situada a l’altiplà amb nou mil habitants, o a Sant Llorenç de Morunys, posada al nord —entre muntanyes—, al bell mig de la vall de Lord, amb mil quatre habitants. La resta és poblament rural i escampat, de població minsa i camperola al voltant de les parròquies que li donaren vida.

Durant molt de temps no paràrem de veure i visitar el molt que hi ha en aquesta comarca. La seva geografia física era captivadora i, qui diu de la història, i sobretot de la memòria carlina, que brollava per tots els costats. 

Parlava de la terra, que havia estat el seu bressol, amb una estima i sensibilitat sobrades. S’acollia en els records jovenívols i nostrats del lloc, tan referits a una naturalesa consolidada de rouredes i pinedes, integrada en el seu món agrícola... I quan parlava de la fauna ho feia amb propietat, i també dels ocells... I, no cal dir-ho, de la gent i els seus costums, amb respecte i sentiment, però amb caràcter.

El dia que ens acompanyà a la torre de Vallferosa (s. X, Segarra) —encara no restaurada— ens la mostrava com si fos una joia, al costat de la ruïnosa parròquia de Sant Pere (s. XVII), abandonada a la seva sort i de la qual sentia vertadera llàstima.

Era un gran devot de les festes patronals, de la seva catedral i la Mare de Déu del Claustre, com dels firals, i el popular “Carnaval” de Solsona. Feia ús de la seva cultura popular tradicional, recordant infinitat de llocs emblemàtics de noms de parròquies, castells, santuaris, cases de pagès, hostals, persones... Un autèntic vademècum del coneixement.

En temps posteriors s’esllanguiria l’amistat; les malalties, les defuncions i finalment la pandèmia en serien la causa; totes elles es cuidaren d’esvair els bons temps i amb ells la pèrdua de comunicació. Fins que un bon dia arribaria la dissortada notícia de la seva partença.

Que al cel ens puguem tornar a veure, amic.