També es coneix com a sotrac, sacsejada, emoció, contratemps, trasbals, entrebanc.

És un canvi brusc de l’estat de repòs o de moviment d’un cos degut a una causa exterior.

Començarem per una sotragada, la que va tenir mon pare el 1963. Ell, llicenciat en dret, feia d’advocat a les tardes i era funcionari de l’ajuntament.

Al consistori hi havia dos llicenciats el 1963, D. Carmelo Martínez Peñalver, que era el secretari general del Ajuntament, i en Salvà, que el van fer oficial lletrat.

El 1963, va visitar Franco, el cap d’estat d’Espanya, Tarragona, i va començar per l’ajuntament, on va fer el seu discurs. I com que era Caudillo de España por la Gracia de Dios, que va lluitar contra el comunisme i el separatisme, va tindre els seus corifeus i públic en general, que volien aclamar a “El Vigía de Occidente”.

El pare estava dalt de les escales principals de l’ajuntament, i al fons el balcó engalanat, que dona a la plaça de la Font, on Franco tenia de pronunciar el seu discurs.

 La seva missió era resoldre incidències i donar instruccions.

Que venen! Que pugen!... I el primer és un militar carregat de medalles, que li diu : “El váter para su Excelencia”, i el meu pare crida al cap dels bidells i diu: “Franco, acompanyi a ensenyar el vàter”. El militar quasi que se li abraona, dient-li: “Vostè que s’ha cregut”.

En Salvà aclareix: “El bidell es diu Franco, és el seu cognom, no volia pas ofendre a ningú”. Se’l mira de dalt a baix, pega un esbufec i desapareix. Doncs sí, el bidell que vaig conèixer, un home ja grandet, es deia Franco. Després va ser substituït per en Mallafré, amb qui vaig tenir amistat, i dels temps d’ara ja no en sé res.

Doncs l’anècdota i batzegada, per qui la va rebre, m’ha vingut a la memòria, ara que estic acabat de ser intervingut de pròstata. El postoperatori m’ha fet pensar que el 1963 Franco tenia 71 anys i ja no devia pixar rodó, o almenys li va vindre una certa urgència.

El meu pare ens en va parlar en diverses ocasions. L’anècdota em sembla interessant i crec que fins avui no ha sortit a la llum.

Una altra batzegada
En el món jurídic, i les sales de justícia, el primer que apreníem els joves advocats de finals del 60 era la sacsejada verbal que les vaques sagrades de la toga de l’època deien a la sala per impressionar públic i clients: “El que es causa de la causa es causa del mal causat”. En castellà l’únic que canvia es que l’última paraula, causado, en català és causat.

Això és una llatinada que diu: Causa causae est causa causati.

Es juga amb els diferents significats o interpretacions que té la paraula causa, mireu:

Ve a dir que la conducta d’una persona per realitzar un delicte o un il·lícit civil motiva a obrir un expedient, i es necessita una investigació per esbrinar els fets i poder decidir.

Així, causa es pot entendre com ‘conducta’, ‘expedient’, ‘investigació’ i ‘resolució judicial’. Tot el procés.

En els accidents de circulació que arribaven als tribunals, quasi sempre s’invocava la causa de la causa...

Ja podeu imaginar que una forma de lluïment davant dels clients era invocar la frase començant en llatí com feien els predicadors en les misses de festa major, que primer feien l’enunciat en llatí i després el sermó en castellà, que eren temps de Franco i no es podia parlar català en els actes públics.

 Ah!, i si el jutge o el tribunal s’emprenyen i diuen allò de “senyor letrado, abrevie”, apreníem a contestar: “Ho intentaré, senyoria, però li recordo que el meu client és a la sala”.

 Aquesta frase és atribuïda al jurista Pi i Sunyer, ja fa més de cent anys, i que ve a donar el missatge següent: “Senyor jutge! No em posi en un compromís, que el client ha vingut per escoltar-me i no el puc defraudar, que d’això visc”.

En els temps actuals ja no té la redundància d’altra època, ja que està imposant-se la responsabilitat objectiva. I a batzegades hem acabat l’article.