Strombers va musicar a la plaça de Sant Francesc en el concert de comiat de l’Acampada Jove a Montblanc. Aquest juliol el festival tindrà lloc a Sant Sadurní d’Anoia, al Penedès. Al seu darrere deixa un record d’onze edicions celebrades a la Vila Ducal, des de la seva arribada a la Conca de Barberà l’any 2009, a les quals caldria sumar els dos anys pandèmics, que han estat un parèntesi temporal per a tot el sector dels festivals estiuencs. Un esdeveniment com el de l’Acampada Jove no és només un seguit de concerts concentrats en un cap de setmana llarg, sinó que amb els anys, si mirem enrere, esdevenen una part dels records que han conformat la nostra generació: una manera de fer i de ser, uns referents comuns compartits.

  Aquest no és, però, un element únic dels nostres dies. Tothom recordarà que, s’hi hagués anat o no, les Sis Hores de Cançó de Canet de Mar celebrades en aquesta població del Maresme al llarg de vuit edicions consecutives, del 1971 al 1978, van deixar empremta als darrers anys del franquisme i el període de la transició, tot conformant un cert imaginari democràtic que sintetitzava els anhels de llibertat i canvi generacional. 

I ho feien emmirallats per altres festivals multitudinaris d’àmbit internacional que des d’uns anys abans s’havien anat realitzant a Anglaterra o als Estats Units, com és el cas paradigmàtic del Festival de l’Illa de Wight (del 1968 al 1970), a les aigües del canal de la Mànega, exponent dels moviments contraculturals d’aquell període, amb banda sonora de Bob Dylan. És el mateix cas que, a l’altra banda de l’Atlàntic, va succeir amb el festival de música i art de Woodstock, a Sullivan Country, a l’estat de Nova York. Allà, el fet que milers de joves s’agrupessin el 15, 16 i 17 d’agost de 1969 en una granja de Bethel a l’entorn del folk i el rock’n’roll va esdevenir una de les icones de l’imaginari hippy, tan en alça en aquell moment, en plena Guerra del Vietnam.

És així com, salvant totes les distàncies, unes quantes desenes de milers de “millennials” nascuts a la dècada dels vuitanta i dels noranta, fills de la immersió lingüística i el Club Super3, vam endinsar-nos en l’adolescència i la joventut amb unes quantes dates anuals marcades al calendari, que ens van permetre conèixer molta gent del conjunt dels territoris de parla catalana, amb els consegüents viatges posteriors per descobrir el país, i tenir espais de reflexió conjunta, com si es tractés d’una escola de formació, en matins assolellats, escenaris improvisats i tendes de campanya. Tot plegat, gaudint dels millors grups musicals en la nostra llengua, autèntics ídols juvenils.

  Segurament, una part important de tota la transformació política de la societat catalana d’aquesta darrera dècada no es podria entendre sense tanta i tanta gent que ha saltat als concerts de l’Acampada Jove al ritme de Brams, Obrint Pas o la Gossa Sorda, o que ha acabat les fresques nits i matinades de la Conca taral·lejant les darreres rimes de Miquel del Roig.

Si el Feslloch valencià, l’Acampallengua mallorquí, el Rebrot berguedà o l’Aplec dels Ports ebrencs et permetia resseguir tota la geografia catalana, de concert en concert, els del Camp de Tarragona vam tenir en les edicions de l’extint Senglar Rock un tast inicial d’aquella experiència que després vam seguir sota els pins ombrívols de les antigues basses d’Alpicat, a Lleida. També el tren —o el cotxe dels pares, segons l’edició— ens van portar a Sant Celoni, abans que l’Acampada Jove deixés el Montseny per venir a la terra del Cister.

  Sigui com sigui, al final, les emocions, els debats, les vivències i les cançons són de cadascú i, segur que la nova generació, que tot just ara comença a sortir dels instituts, trobarà en les vinyes penedesenques un espai idoni per conformar els seus pensaments i bastir el futur. Això sí, serem molts els que continuarem associant en els nostres records les millors edicions de l’Acampada Jove a la vila de Montblanc.