Diumenge dia 22 de maig  a les dotze del migdia, malgrat la calor anunciada, decidírem anar a la Garriga (Vallès Oriental), al Teatre Patronat, amb la finalitat d’assistir a l’estrena, a càrrec dels alumnes d’entre vuit i dotze anys de l’escola municipal de música d’aquesta població, de l’obra musical: “Calda, la primera gota”.  Una primera Cantata vinculada a la història termal de la Garriga.

  El Teatre Patronat de la Garriga nasqué vers l’any 1926 suplint el que havia estat el teatre parroquial que ja aleshores no cobria les necessitats existents. La nova situació esdevindria el que avui coneixem com a “El Passeig”, i amb el pas dels anys, fins arribar a la Guerra Civil, donaria uns resultats òptims, tant d’activitats com de participació vilatana.

A l’acabar la guerra continua la seva activitat, però sota el predomini de la llengua castellana i de la dictadura franquista. El 1990 aquesta institució feu fallida, faltada de recursos, i no seria fins a tres anys més tard que l’ajuntament feu la compra d’aquest Patronat Parroquial, aconseguint posar-lo en marxa de bell nou de manera definitiva el 2002, amb el nom actual de Teatre Patronat. 

Mentre ens esperàvem que ens obrissin les portes del teatre, férem memòria que en aquell indret, a principis del segle XX, s’hi edificaren molts edificis modernistes, gràcies a la burgesia barcelonina que hi anava a estiuejar pel clima agradable que hi havia, i amb la intervenció de l’arquitecte Manuel J. Raspall que fou el principal mentor. Per altra banda, aquest estil de construccions s’estendrien en altres indrets de la vila, que amb l’aigua termal del seu balneari noucentista Blancafort i algun altre atribut, li donarien identitat pròpia.

  L’aforament del teatre quedà  pràcticament ple; la lògica era que l’entrada era gratuïta. Amb una seixantena d’alumnes, la representació familiar s’encarregà de fer-ho possible. Un piano, flauta travessera, violoncel i una bateria en seria l’acompanyament instrumental molt aconseguit per professionals. I el suport exhaustiu d’un sacrificat professorat que ho feu funcionar, esmerçant-hi molt de temps i paciència.

  La Cantata, amb un ritme molt animat, esdevingué un lluïment interpretatiu. Sols es donà una nota discordant. A primera fila d’aquell cor d’infants, a l’extrem dret de l’escenari, hi havia un vailet que, tot i mantenint el ritme musical, anava a la seva bola, és a dir, feia una interpretació lliure amb desacord amb el grup. Els seus companys mai no s’immutaren. És de suposar que la directora es deuria florir.

  Tot i la col·laboració d’una actriu i un actor, la representació es portava l’oli, ja que els petits actors agrupats en bloc havien d’interpretar lletra i música sense desplaçar-se del seu lloc, només gesticulant amb els braços o el cos, fent voleiar draps o papers... explicaven de manera didàctica i divulgativa la història i evolució de la Garriga en el temps. Fou un espectacle digne de ser vist, i únic. El públic al final ovacionà els nostres cantors  amb un fort aplaudiment.

  Tot plegat fou la nota gratificant d’aquell diumenge de calor xafogosa.