“You’ll never walk alone”.Començarem amb aquests versos. Són part de la lletra d’una obra que es va estrenar a Broadway el 1945, any en què vaig néixer.

El Liverpool club de futbol la va adaptar com el seu himne, “mai no caminarem sols”,  que justifica el que ve a continuació :

El divendres 27 de maig, dues parelles ens embarquem a Reus, via Leeds-Stranford, aprofitant que a l’estiu tenim l’aeroport a deu quilòmetres de casa, encara que als guiris que embarquen, els de Ryanair, els hi venen com aeroport de Reus (Barcelona).

Al Prat, perdó, aeroport Josep Tarradellas, els vols per centenars; a Reus, la tarda de divendres, cinc: a Dublín dos, Leeds-Straford —el nostre—, Cork i Manchester.

Dues hores i mitja de vol i ja som a la Pèrfida Albió, que es deia en temps de Franco, aïrats perquè els anglesos no tornaven el penyal de Gibraltar. En la mateixa època, els espanyols van regalar una tercera part de Catalunya als francesos, regal per deutes de guerra, el que aquí coneixem com la Catalunya Nord, i encara és hora que des de l’estat espanyol, que tant ens estima i ens comprèn, se’n reclami alguna cosa.

Com ara a la vellesa soc de costums morigerats, a les onze ja estava al llit i encara hi havia llum i a les quatre de matí ja s’hi veia. Es la latitud, i el mes de maig; feia anys que no estava tan amunt.

El 28, dissabte, és el dia de la final de la Champions de futbol a París, entre el Liverpool i el Reial Madrid.

Com que ens trobem al comtat de York —diuen que al fer les Amèriques, va ser gent de York que va donar el nom a Nova York— i estem a menys de 100 quilòmetres de Manchester i Liverpool, vam pensar que seria un espectacle, aquesta final, des dels bars de Harrogate, on pernoctàvem. HI vam anar amb un parent dels companys, que viu allí; tot ple, en tres o quatre llocs, fins que ens vam poder encabir en un edifici de tres plantes i el terrat i deu maxitelevisors repartits. Vam triar el terrat, també habilitat.

Doncs quan el Madrid va fer el gol que li va donar la copa, tots els anglesos anaven cridant, rient, aplaudint i abraçant-se.

  Allí són del Leeds, que també juga a la primera divisió amb no tanta fortuna, o del Manchester, però no del Liverpool.

El únics que vam quedar callats va ser el nostre grup, que som del Barça i de tots els equips que juguen contra el Madrid. No obstant, felicitats al campió.

El 30, diumenge, vam fer excursió amb un vehicle llogat, nou de trinca, i que acaba sortint al reportatge.

Visitem York, dinem en una terrassa al costat del riu, una espècie de Guadalquivir per les mides i el trajecte urbà, i navegable per fer el turista. Plou i fa sol amb intermitències de tres o quatre vegades per hora i per tres o quatre hores seguides.

A casa nostra seria “pel maig cada dia un raig”, però en aquelles latituds és “pel maig cada dia sis o set raigs”.

I al tornar, més o menys a les quatre de la tarda, hora d’allí, punxem una roda i descobrim que el flamant cotxe no portava roda de recanvi... Diuen que ara ho fan així i trobes un tub per inflar-la, però, com que es tractava d’una roda rebentada, no vam poder fer res més que lluitar amb les màquines que et parlen amb anglès, i com que el nostre no era prou fluid, la màquina no deixava pas als homes o dones de veritat que hi ha al darrere.

No obstant, els que passaven anaven ajudant. Un va avisar la policia i van dir que per una roda punxada i sense accident ni ferits no hi anaven. Passa una altre parella, i a l’observar que érem de la Hispània ens diu que ella va néixer a París, filla de mare granadina i marit de Belfast.

Immediatament lluiten contra les màquines, amb més gracia que nosaltres, i els homes i dones que surten al darrere, tenint en compte que no és urgent i que és diumenge a la tarda, diuen que el servei de rescat es produirà en un marge de temps que fixen entre tres i quatre hores.

Beneïm el RAC de casa nostra, que en un màxim d’una hora fan la feina. Però la filla de la granadina i el senyor de Belfast ens apadrinen amb ganes i bones maneres. Ens porten a casa seva, a uns deu quilòmetres, fent dos viatges, perquè érem quatre i dos sis. Ens passegen pel poble, que té una antiguitat d’uns quaranta a cinquanta anys, tot xalets i bungalou. Allí en diuen bungalou quan són construccions d’una planta i xalets si en tenen dues. Ens porten al pub, que junt amb l’església són el primer que van construir. El poblet es diu Tockwith.

Quan anuncien l’arribada del remolc ens porten de nou al lloc, i d’allí al nostre hotel, que era a unes quinze milles, no nàutiques sinó de carretera, que signifiquen vint kilòmetres i escaig. No volen diners de cap classe i diuen que si els enviem un regal ens el tornaran.

Es dediquen sempre que poden a fer tasques de protecció civil, i la dona és animalista i protectora-cuidadora de jardins, plantes i flors.

Quina meravella, i sense tocar la política coincideixen amb nosaltres, almenys la dona, en el sentit que, i sense acritud, no se sent espanyola. A l’home, com que lo de Belfast és cosa seriosa, no ens atrevim a preguntar-li. Dilluns 30 de maig. Passeig per Harrogate, comprem a la casa Bettys pastes per al te de les cinc, i ens acomiadem dels parcs immensos, tot cuidat i polit i la gespa impecable, tot i que deixen més o menys un 10% que creixi salvatge i amb les seves flors boscanes per a aixopluc de moixons i animalons, i els trossos sense segar són rotatoris.

Harrogate era una ciutat-balneari en l’època victoriana, i té uns edificis esplèndids d’arquitectura d’aquell temps, incloent-hi l’hotel on ens hem allotjat.

Ara no observem que segueixi tan forta, la cura per les aigües, crec que el jovent prefereix els “balconing” de Mallorca o Salou, a low-cost.

  Son monàrquics fins al moll de l’os i ara preparem esglésies i actes públics per celebrar el Jubileu, els setanta anys de regnat de la reina Elisabet II, que començava el dijous 2 de juny.

A la tarda a l’aeroport, molta gent, la de tres vols, però un xic tercermundista. Ara se’n sortiran, estan en expansió, a Reus també li està passant. Quan baixa l’avió, la gent ja és a peu de pista, i només sortir l’últim ja puja el primer i en un màxim de mitja hora l’avió ja torna a volar.

Anada i tornada amb puntualitat britànica.

Així, i com a record de la nostra incidència i l’ajuda rebuda, acabarem amb un tros de l’himne del Liverpool:

No caminaràs mai sol:
Quan caminis a través d’una tempesta,
mantingues el cap ben alt, i no temis la foscor,
al final de la tempesta trobaràs la llum del sol.
Segueix a través del vent i de la pluja,
encara que els teus somnis es trenquin a trossos.
Camina, camina amb esperança al teu cor,
I mai no caminaràs sol.