Sempre va bé sortir al camp, caminar per les voreres dels llaurats i marges, buscar les esparregueres que a les soques i espais erms creixen lliurement, tant en obagues com en solanes. La diferència, crec jo, és que els espàrrecs que surten a les obagues són més verds i una mica més llargs, ja que busquen la llum i s’estiren enmig de l’herbassar fins a treure el cap i agafar la calor i la llum del sol, i els que surten a les solanes tenen un color més fosc, no tan verd, per protegir-se del sol, però estan igual d’apreciats. A l’anar a buscar-ne i veure’ls eixerits i drets al costat de les esparregueres, culls els que tens davant, però de cop i volta aquell que havies vist a tocar, mires i ja no hi és, i no l’has collit; llavors fas un pas arrere i tornes a mirar, i tampoc, ha desaparegut, no el veus, i penses: “¿hauré mirat malament, o serà l’ombra, que t’ha fet veure el que no és, i el sol que t’ha enganyat?”. Però tens la seguretat que l’has vist, que hi era, i no t’expliques com ha desaparegut davant els nassos; mires de nou, remires una vegada més, i res, marxes amb un interrogant com un campanar damunt del cap: “en quin lloc està el benaurat espàrrec?”.

Vas fent el teu camí, anant fent pujades i baixades, de tapissots i pedregalls, i al tornar pel mateix indret, fixes la mirada i veus el venturós espàrrec dret, ballant amb l’airet de la tarda, mirant-te els ulls, com dient-te “Estic ací! No m’has vist!?; elis, elis”... Salut.