Senyores i senyors, ja saben que no me’ls estimo massa, per no dins gens, però aquesta calor, que és com foc caigut del cel, i la manca de pluja que estem patint de forma ja quasi endèmica, està amargant la vida als mosquits. Havien començat a treure el cap tímidament al mes de maig, amb picades estranyes —jo ja en porto vuit de comptades—, però que no fan especial picor ni ben bé t’hi havies de posar res per calmar-la, com altres anys abans de la pandèmia, però ara, a mitjan-finals d’aquest mes de bojos que és el mes de juny, ni se’ls veu ni se’ls espera, tot i que també és cert que quan parlo d’ells doncs no sé què passa que poden tardar un dia o dos a picar.

Així les coses, de forma egoista, ja m’està prou bé, a mi, que no plogui, perquè d’aquesta manera també els faig la guitza a ells i deixen d’emprenyar, sobretot a les nits, tot i que ja sé que necessitem l’aigua del cel com una amanida necessita oli i tant de bo plogués. De fet, m’imagino un munt de larves de mosquit moribundes o seques, a mig desenvolupar, sense sang humana amb què alimentar aquests futurs ciutadans mosquits, però com dic, ja s’ho faran.

També, el que veig força fluixet és la temporada de mosques, tot i que ja sé que la mosca és una cosa emprenyadora que, com més sol, més toca la punyeta, i et va saltant via ales del braç a la cara i de la cara ves a saber on. De moment, sí, hi ha mosquetes petites que de ben segur acabaran sent adultes, més aviat quan el raïm de les vinyes comenci a madurar, però de moment, toquem serradures perquè la cosa està bastant tranquil·leta. Llàstima que estem, però, en dies de petards.