La difícil tasca d’estimar en el matrimoni ha esdevingut avui, i per desgràcia de fa temps, un concepte no resolt, ja que se n’ha perdut el vertader sentit. Un humanista cristià ens parlava —i des de aquesta concepció escric aquesta article— i deia que les dificultats reals provenien d’un món massa materialista, excés de fascinació pel tenir, posseir, individualisme, hedonisme, consumisme... Els filòsofs ens diuen que sempre ha estat l’amor el primer centre d’interès per a la humanitat. Estimar o sentir-se estimat esdevé valuós per a la persona. Forma part de la seva existència.

 El nostre món des de sempre, i ara més que mai, té necessitat d’amor, però no un de qualsevol, sinó real. Es dona la casualitat que es parla molt de coses que no són amor i que més aviat solen provocar fàstic o desamor. Cal tenir molt present —com diuen els pensadors— que la concepció de vida que ens fa de manera específica nosaltres i ens fa persones —no una altra cosa— és la capacitat d’estimar, poder-ho realitzar. Els humans som els únics que tenim consciència d’aquesta realitat nuclear.

Tenir sentit d’amor, d’estima, esdevé un do; es tracta de donar. Quan estimes estàs donant. És un do gratuït que aportes a l’altre. No estem parlant del sentiment efectiu, que et fa estar a gust amb algú; anem més enllà. Tot i que el sentiment pot ajudar en l’experiència de l’amor, no és el tot. L’amor és acció.

  Parlem de quatre actituds que configuren l’amor: coneixença de l’altre, respecte per tal que tu i l’altre sigueu qui sou; s’ha de viure amb un esperit de llibertat i respecte; hi ha d’haver una preocupació eficaç per la persona estimada, creant així un estil de vida.

Se’ns diu que hem d’estar oberts al risc i al dolor; com i de quina manera? Hem d’estar exposats a assumir els maldecaps de l’altre perquè l’estimo, i així viceversa. Les solucions són una acció conjunta, no individual o on cadascú va a la seva bola, al seu interès. Perquè estimar no deixa d’exposar-te, en assumir que l’altre sempre és un misteri en la seva llibertat. Hi hauràs de confiar.

Certament que estimar també comporta sofrir. Quantes vegades davant la malaltia, la mort d’algú que estimem, el dolor se’ns fa present. Però, patir perquè estimem, s’experimenta de manera diferent com una victòria de la vida, del sentit d’estimar, malgrat que pugui semblar que tota mena de dificultat, ja de per si, sembli que ens estigui negant la vida i n’impedeixi el sentit.