Tornen les revetlles tal com les coneixíem fins fa uns anys. Tornen les festes majors, els sopars populars, els concerts... Fa certa il·lusió veure com recuperem la cultura, la festa i l’alegria.

  Sí, de la pandèmia en podem treure alguns hàbits positius que esperem que es mantinguin, com el rentat freqüent de mans, la cura a no esternudar ni tossir directament davant les altres persones, sinó ser conscients que hem de tapar-nos la boca, etc.

D’altra banda, aquests espais de socialització que els últims anys han estat restringits tard o d’hora havien de tornar a “obrir al públic”, i sembla que aquest estiu serà així. Per començar, ara a final de curs ha arribat la normalitat als centres educatius, per fi. S’han pogut celebrar, a molts d’ells, festivals de final de curs i sopars de germanor de manera habitual. Ara, amb la revetlla de Sant Joan i la popera de Sant Pere tornen les fogueres, els sopars a la fresca, les havaneres i els concerts de festa major.

  Aquests darrers dos anys semblen el guió d’una pel·lícula de ciència-ficció. D’aquelles apocalíptiques en què un esdeveniment bioquímic podria canviar el futur del planeta i de la humanitat, però els protagonistes, després d’unes quantes aventures, a l’últim moment, aconsegueixen salvar-nos a tots. Tal com es diu sovint, la literatura, el cinema, ha de ser versemblant, però la vida no cal que ho sigui. Crec que pocs guionistes s’haurien imaginat una situació com aquesta, amb tantes modificacions en el dia a dia de tantes persones. D’aquí uns anys, tindrem més perspectiva per analitzar l’abans i el després que aquest tall de la quotidianitat, aquests canvis, han suposat. Com si ens trobéssim dins d’un parc d’atraccions i haguéssim pujat dalt d’una vagoneta que ens ha de portar per alts i baixos, com a societat anem pujant i baixant, enfonsant-nos en obstacles i ressorgint-ne constantment. Tant de bo aquestes experiències ens serveixin a tots per ser més conscients i avançar en positiu.

Abans, però, parlàvem de les revetlles i les festes majors. Som a les portes de l’estiu, a punt per a viure aquella sensació d’alegria i d’il·lusió, de moments compartits, música i ball, d’ulls feliços mirant els gegants, els nanos i el seguici complet. La poetessa tarragonina Olga Xirinacs té un poema que, des d’ulls d’infant, transmet les emocions de veure passar el seguici. A Toc de Festa Major hi trobem referències al ball de bastons, al ball de diables i a dues gegantes concretes del seguici festiu de Tarragona:

“És tarda de festa,
la Festa Major,
s’encenen llumetes
de tots els colors. Cric-crec, catacrec,
fa el ball de bastons,
dimonis que salten
enmig dels minyons.
Ja sonen les gralles
i arriben els nans,
darrere s’acosten
els nostres gegants.
Vestida de verd
la reina Maria,
vestida de rosa
la negra venia. El negre i el rei
ens passen davant,
m’agrada el bigoti
del nostre gegant.”

De la mateixa manera, aquestes sensacions d’estima i ball les recull bé el poema Festa major de tu, del poeta barceloní Jordi Sarsanedas. Les tres darreres estrofes també ens parlen d’una geganta, de la música de cobla, dels domassos als balcons i de les flors. Tot ho veu als ulls de la persona que estima:

  “És festa perquè t’estimo
  i em perdo dins els teus ulls 
i, dins els teus ulls, camino 
pels negres carrers curulls
de gent que riu i que canta
mentre balla la geganta
mig princesa, mig pagesa,
dins un blau de festa encesa,
amb el sol per tamborí. És festa perquè m’estimes.
Cada balcó té un domàs.
Poms de clavells a les cimes
dels plàtans i als campanars.” I, a les portes de Sant Joan, amb l’arribada de la Flama del Canigó, que es reparteix per tots els territoris de parla catalana, no podíem acabar sinó amb un poema sobre el solstici d’estiu, de la poetessa valenciana Maria Dolors Pellicer: “La lluna de Sant Joan
és la Lluna riallera,
que va vestida de blanc
amb una capa de seda.
A les sabates porta ales
i flors a la cabellera,
venturetes que regala
en una nit fugissera.
Bona revetlla i bon estiu!”