Des de ben menut, i dins de la discreta classe mitjana de la dictadura capitalista en què vaig viure fins als meus primers trenta anys, tant en l’àmbit urbà com rural, les famílies que podien, feien assegurances d’assistència medica.

Recordo, al Morell, que la meva àvia tenia una petita obsessió amb no retardar el pagament de la iguala del metge.

 Una cobradora passava per les cases abonades, i la meva àvia, si tenia de sortir, deixava els cèntims damunt la taula i ens donava l’ordre de pagar si ella no hi era, perquè deia que si no estaven al dia de pagament, el metge no anava a veure al malalt a la seva llar... Els CAP, encara no existien.

Després, a Tarragona i a molts pobles i comarques va prendre molta empenta la clínica Monegal, fins a arribar a l’us i consum actual.

Soc de la Monegal de fa mes de cinquanta anys. Les bessones van néixer allí, en mans del ginecòleg Dr. Muro, el 1971.

Tota la vida socis, els advocats no teníem seguretat social. Després, en la democràcia que ara ens acull amb més o menys fortuna podem triar, i com deien, sobretot als pobles :

“De les coses que la gent no es mor, és millor i mes còmode sempre la Monegal.”

A Montblanc i Lilla també n’hi ha hagut adeptes, no obstant la creació, ja en temps de la Generalitat, de l’Hospital General de Catalunya, que va voler ser una assistència catalana supracomarcal, fins que va petar aquell sistema econòmic.

Però no us preocupeu, que aquí, a la Hispània, tot sistema econòmic seguirà petant, perquè les cúpules que manen ho volen així, que això no és alemanya, i no permetran pas que Catalunya s’organitzi i que ens vagin bé les coses. En la meva època de caçador, que vaig acabar als 35 anys, a la colla vam coincidir amb un Dr. Monegal amb l’escopeta a l’espatlla.

Un dia li vaig comentar que volia un consell mèdic, i em va dir “passa per la clínica i et tractarem com si no et coneguéssim de res...”. O sigui que em mirarien de dalt a baix, com la gent que baixa dels pobles, que és la manera de tenir contentes les famílies assegurades.

Bé, això és el que agradava a la segona meitat del segle passat, i així han sigut les meves relacions, sobretot en la meva època generacional, en què diversos metges eren coneguts o amics. Ara, només em queden un parell de metges que encara no s’han jubilat, entre els quals destaco el Dr. Fonoll, que es la joia del Monestir...volia dir Monegal.

Tot canvia, ara van de Viamed, amb nous accionistes i noves expansions. Fa poc vaig decidir posar-me en mans d’un equip de metges, quasi tots d’origen sud-americà, que fan filigranes amb maquinetes, botonets i làser.

Com que soc dels del dret a decidir, penso i somio amb una república catalana, que segurament no veure, i si convé me n’aniré, potser passant per ultima vegada per la Monegal, com a desafecte al règim i per tant, no sentint-me espanyol, que sembla ser que encara no és delicte; i només consideraré enemics de la meva terra els que vivint aquí no la volen estimar, o no volen que parlem lliurament la nostra llengua.

Tota la resta no és tolerable, i no obstant la generalització coneguda del castellà a tot arreu, a la Monegal segueixen sent respectuosos fins allí on poden, i que duri.

És curiós, i tan fora de lloc com els casos de rebel·lió de la meva època. Els que ara només parlen català a l’escola són els nascuts del 2000 cap aquí. El meus tres nets són d’aquesta època, i d’aquestes conseqüències.

Et diuen com a principal argument justificatiu que han fet el mateix que els de la meva generació. Era obligat el castellà a l’escola i parlàvem català al pati. Per a ells, el català és la llengua que parlen els “profes” a l’escola, i han escollit el castellà per a la resta, entre ells... Perquè amb mi parlen en català, que ja saben que els puc desheretar!

Bé, crec que és una moda, que en cas d’un legítim dret a decidir o referèndum, s’esvairia com el somni dels espanyolistes respecte al nostre suflé.

He sigut un activista del català a la justícia.

Inclús vaig ser deu anys membre de la comissió de normalització lingüística del Consell de Col·legis d’Advocats de Catalunya, i després de quasi cinquanta anys de “normalització”, només un 7% de sentències es redacten en català... i després encara parlen que s’ha de protegir el castellà, amb un mínim del 25%.

Un fiscal em va dir en un judici: “Parli en català, si vol, sempre que jo em pugui expressar en castellà...”.

Doncs d’això es tracta, com a mínim.