Senyores i senyors, sí, continuaré amb el meu comunicat de guerra setmanal contra els insectes invasors de casa meva. I ho continuaré fent perquè parlar per exemple de política doncs que volen que els digui, m’avorreix profundament i ja fa temps que no m’agrada com van les coses, ni aquí ni allà ni més enllà. Veig més a prop l’apocalipsi que no pas un món perfecte o que sembli perfecte, vaja, com aquelles socialdemocràcies dels anys 60, 70 i 80 del nord d’Europa, que semblaven perfectes, tot i que més d’un acabés suïcidant-se.

En fi, tornant als nostres insectes, és escandalosa la quantitat de mosques que arriben a haver-hi per casa, aquest any. Semblava, com qui no vol la cosa, que enguany la mosca vulgaris catalana no volia acabar d’arribar, ja que només es veien petites mosquetes com aquelles del vinagre, però es veu que les senyores no només han crescut, sinó que s’han multiplicat com una mala cosa. Tant és així, que el meu pobre gat ha de menjar la ració que tant sovinteja —és un golafre de debò— ben ràpid, si no vol veure com en un tres i no res una munió de mosques sense complexos li envaeixen el plat. Tant els fa que sigui paté de pollastre o de salmó i peix de l’oceà, s’hi tiren literalment damunt, per no parlar com van cap a restes ben variades de fruita i menjar, per poc que un es descuidi de llençar-les a la brossa. És, senyores i senyors, un espectacle que ni gastant mig pot d’insecticida s’acaba, ja que tenen la facultat de tornar-se a multiplicar ràpidament, talment com si fossin robots replicants. 

Ja ho diuen, “a l’estiu tota cuca viu”.