Arran de la trista mort de l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol (Barcelona, 1925-2022), d’aquest 21 de juny, recupero amb algunes actualitzacions l’article publicat al setmanari Nova Conca del divendres 23 de gener de 2015. Un homenatge merescut a un autèntic referent cultural, exemple de professionalitat i estima pel país.
“Feia un parell d’anys que havia d’anar a trobar l’arquitecte Bonet, però les imprevisibles agendes i altres compromisos n’allargaven el propòsit. La casualitat va fer, però, que coincidírem a primers de maig a Montblanc, a la inauguració del Centre Cultural Anselm Turmeda, aquest nou espai polivalent de què disposa la Vila Ducal.

La seva relació amb aquest indret de la capital de la Conca de Barberà no era nou, car havia estat director general de Patrimoni Artístic durant el primer lustre del govern Pujol, quan es decidí que calien elements de restauració per al convent de Sant Francesc.

Jordi Bonet i Armengol és un dels arquitectes més prolífics d’aquest país. Com el seu pare, de qui li prové l’interès per l’edificació, el vincle de Jordi Bonet amb la Sagrada Família ha estat total. Arquitecte director de les obres des dels anys vuitanta, és una de les persones que millor coneix els secrets de l’obra arquitectònica més fotografiada de la capital catalana. Avesat als projectes d’envergadura, Bonet és conscient del paper transcendental del temple expiatori, la construcció pacient de la qual continua avançant. Les estimacions diuen que la basílica que visità el papa Benet XVI el novembre del 2010 podria enllestir-se el 2026, coincidint amb el centenari de l’adeu d’Antoni Gaudí. Seria una data raonable i un bonic homenatge a l’amant del trencadís.

En el meu cas, m’interessaven especialment els plànols d’una construcció eclesiàstica que Bonet havia dissenyat al Vallès Oriental. Parlo de principis dels seixanta, quan algunes famílies benestants de Barcelona començaven a buscar —com havien fet abans de la guerra— segones residències allunyades de les aglomeracions del cap i casal, però prou properes per poder estiuejar amb la possibilitat de tornar al bullici dels carrers de l’Eixample si s’esqueia algun assumpte important.

  Engrescat pel repte de trobar els papers en el seu arxiu personal i de refer històries de mig segle enrere, vam quedar d’anar-lo a veure a casa seva a primers de juliol. I va ser així com ens trobàrem a Sant Gervasi, en aquella llar plena de records i obsequis d’amics, a tocar de la Via augusta.

  Quan hi vaig arribar, Bonet ja tenia els plànols a punt i poguérem desgranar-ne els detalls en aquell ampli porxo de pel·lícula, on ens arreceràrem del sol estiuenc, que s’anà suavitzant. L’ordre és un valor essencial per poder-ho tenir tot al seu lloc. Em comenta que no ha tornat més a aquella capella, des que va idear-la, farà cinquanta anys. Serà qüestió de tornar-hi, per poder-la veure amb la perspectiva del temps.

 Parlem de nuclis pictòrics d’altres temps i d’afinitats interdisciplinàries compartides. Així, asseguts en unes cadires de vímet que acompanyaven la vegetació del jardí, hom constata que l’arquitecte  és molt més que la seva llarga i intensa dedicació a fer realitat la Sagrada Família.

  Acadèmic, s’ha dedicat als estudis històrics, s’ha interessat per la planificació museística i és coneixedor de l’ordenament territorial, l’art sacre i les tendències contemporànies. Tota aquesta tasca li ha merescut nombrosos reconeixements per part del consistori barceloní, les institucions catalanes, les estatals, i també distincions vaticanes.

Així, l’home és també la seva formació nord-americana i la seva contribució a enfortir l’escoltisme català, a dinamitzar l’excursionisme i a muscular nacionalment el país. Casat amb Mariona Agustí Badia, filla de la soprano Conxita Badia, els seus fills i nets han crescut entre l’arquitectura, les humanitats i la música.

Ningú no diria que Jordi Bonet té gairebé noranta anys. El seu ritme de vida apassionat no s’atura. Passa les setmanes enfeinat, amunt i avall, impartint conferències o participant en actes i taules rodones aquí i allà. Li agrada viatjar, com ha fet sempre, i continua fent esport. Li pregunto quin és el secret i somriu: “No he parat mai, jo”. I és ben cert, no li manquen ni projectes ni força per tirar-los endavant.”