Merdisser és un terme que s’atribuïa a una persona que solia vendre fems en els primers mercats medievals que se celebraven fora de muralla. També s’anomenava així, en èpoques no tan reculades, l’home que netejava comunes i femers. O també es feia i es fa servir aquesta expressió quan hi ha disbauxa en un indret i se sol dir: Aquí hi ha merdisser, merder, galliner, bullici... Una comuna (indret d’ús comú) era un espai destinat a les persones per a fer-hi les seves necessitats; es tapava amb una tapa de fusta. A Catalunya, arran de la pèrdua de la Guerra de Successió de 1714 i del Decret de Nova Planta imposat per Felip V i la seva persecució als austriacistes, aquest indret s’anomenava com a refús d’aquest monarca “Can  Felip”. Amb el temps aquest lloc rebé altres noms, com latrina (paraula provinent del llatí), excusat o secreta. Nosaltres la coneixem com a vàter (provinent de la paraula anglesa water), o bé lavabo.

D’infant encara havia conegut les comunes i els seus pous morts. En deien així perquè els seus líquids putrefactes no tenien sortida a l’exterior. Les poblacions de pagès o de pobles petits, on el clavegueram era precari, solien abocar les seves aigües residuals a l’hort,  a tot estirar a la xarxa de clavegueram, si n’hi havia; aquesta xarxa solia anar directament a un riu, riera o torrent. 

Tornant als pous morts, anomenats també pous cecs o mesquites, cal dir que el seu buidatge es feia a mà. La trapa solia trobar-se al darrere de la casa i a fora. Quan s’obria aquesta trapa, hem de suposar que la catipén que deuria de fer deuria de ser immensa; per això, els responsables de la neteja es tapaven nas i boca amb draps. Tot seguit s’agafava un “bujol”, mànec llarg on el capdamunt hi havia una galleda de zenc enganxada, i tot seguit es remenava la femta per tal que el solatge no quedés al cul.

Quan s’havia barrejat tot, tant el líquid com l’espès, entrava en aquest escenari un professional en el tema, anomenat “el merdisser”, home bregat a tastar, amb una ínfima quantitat, la femta per assegurar la justa quantitat de nitrogen necessària que podia contenir com a adob necessari per a les plantes. Com saber això, ens preguntem? L’experiència ens ho portava.

El perquè d’aquesta anàlisi és que la quantitat no manava, sinó la qualitat. És a dir, hi havia qui hi tirava aigua per inflar-ne el volum. Però què passava? Doncs que perdia qualitat. I el preu de ben segur que era tot un altre.

El líquid era tret amb el “bujol” i abocat amb un gros embut dins el forat d’un barral o bota de fusta que es tapava amb un tap. Aquesta també s’anomenava portadora, que permetia portar l’excrement als horts perquè hi fos escampat. Dita funció de buidatge es feia quan  el propietari ho creia convenient.

L’esmentada informació la vaig treure ja fa temps d’un indret del Vallès, prop de Caldes de Montbui. El cas fou que vaig voler esbrinar, sobretot pel que fa el nom de l’ofici de “merdisser”, a altres indrets, per tal d’il·lustrar més el tema. Al Ripollès, pel que fa les aigües residuals, fa més de setanta anys anaven a parar als rius o al rec. La informació que se’n desprèn és que als llocs de muntanya pirinenca era on millor els funcionava. Ara, tant a Osona com a la Noguera, Baix Ebre, la Terra Ferma de Lleida..., per tal de poder fer-hi referència d’alguna manera, es coneixien les comunes i els pous morts, però el cas de l’ofici de merdisser només —pel que he pogut esbrinar— es coneixia al Vallès i en un reducte petit.

  A Girona, pel que fa als capgrossos de festa major, també hi ha un merdisser.