He esperat que fossin les 11.14 hores, del 21 de juny, per començar a escriure l’article, just començar l’estiu astronòmic —per poc poso gastronòmic, que també.

Precisament el 21, celebrava el meu avi Lluís, pagès i serrador, el seu sant, i acabada l’escola recordo començar l’estiu amb un bon tiberi.

Ja vaig dir a la pàgina 270 del meu llibre Del coll de Lilla al Cap Salou, dietari del 2019, el següent : “S. Lluís, comença l’estiu, i era el sant del meu avi del Morell, i es feia festa grossa.

Recordo un opulent dinar, que coincidia amb el començament de les meves vacances d’estiu, que vaig passar un reguitzell d’anys al Morell.

El meu avi acostumava a beure vi, sempre amb porró; normalment un parell de vegades per àpat, i traguejava quasi un minut. Després deixava el porró encarat cara a l’àvia, que immediatament el girava, i deia... “fins l’olor m’ofèn!”. A les postres, i aprofitant que la dona s’alçava per trastejar els estris amunt i avall, l’avi li aixecava les faldilles, i se li veien les enagües, amb gran cridòria i atabalament escènic.” Bé, tempus fugit, però bons records.

Feia temps que volia fer un article sobre el carpe diem, aquesta parauleta que molta gent diu i de què no tothom sap el perquè de tot plegat. Carpe diem és una expressió provinent del llatí que significa “aprofita el dia”. És un tema recurrent en la literatura occidental, com a exhortació a aprofitar el temps que se’ns brinda i a gaudir dels plaers de la vida.

El primer que en va parlar va ser el poeta llatí Horaci, que ja fa més de dos mil anys va deixar escrit: “Carpe diem, quam mínimum crèdula postero... (Aprofita el dia no confiïs o esperis el demà)”.

Carpe diem és el nom d’un poema de Whitman, i és el petit detonant que em mou a escriure aquesta columna.

El cor Vivaldi de petits cantors de Catalunya, amb Alexandre Amorós, “Sasha”, com a violí solista, va actuar recentment a Sant Francesc de Montblanc. Molt brillants, i especialment el Sasha, de 14 anys, cum laude.

A la segona part van fer l’estrena absoluta de la obra Carpe diem. De Gerard López Boada, és una cantata profana sobre el poema de Walt Whitman per a cor, solista, violi i piano.

M’ha agradat que Carpe diem mereixi una cantata profana, i m’ha fet recordar la lletra que anys ha, vaig recitar en trobades culturals.

A Whitman (Nova York, 1819 - Nova Jersey, 1892) se’l sol considerar com l’inventor de la literatura contemporània de nord-americana. Abandonà la mètrica europea i adopta un estil de vers lliure i exercí una forta influència que encara perdura.

Carpe diem, en període estival, ve de gust rellegir-lo, i si ets jove encara més.

És una invitació a viure el present i a fer el primer pas per repensar el nostre camí i convertir-nos en responsables i protagonistes de la nostra pròpia historia.

Espigolem un xic el poema, al tombant d’aprofitar el dia de avui. Carpe diem, aprofita el dia:

“No deixis que acabi sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç, sense haver alimentat els teus somnis. No et deixis vèncer pel desànim.

No abandonis les teves ànsies de fer de la teva vida una cosa extraordinària...

Som éssers humans plens de passió, la vida és desert i és oasi. Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua. I tu pots aportar una estrofa.

No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci.

La majoria viu en un silenci espantós. No et resignis, fuig.

Valora la bellesa de les coses simples, es pot fer poesia sobre les petites coses.

No podem remar en contra de nosaltres mateixos, això transforma la vida en un infern.

Pensa que en tu està el futur, i assumeix la tasca amb orgull i sense por. Aprèn dels que poden ensenyar-te. Les experiències dels que es van alimentar dels nostres “poetes morts” t’ajudaran a caminar per la vida. La societat d’avui som nosaltres, els “poetes vius”. No permetis que la vida et passi sense que tu la visquis.”