El novembre del 2020 es va publicar a Nova Conca l’article “La covid-19 compleix un any”.

Com que va per llarg, aquest article d’avui podria dir: “Al desembre d’enguany ja farà tres anys de la seva existència.”

I em comença a ballar el cap, del que diu la propaganda que fan els estats, les multinacionals farmacèutiques, i tots els que s’apunten a rebre medalles pel molt que diuen que laboren pel covid, i el poc que aconsegueixen i la mala fi que pot tenir tot, i tots plegats.

El 7 de gener del 2020, dins un llibre dietari, vaig dir textualment:

“Es comença a donar importància, pels mitjans de comunicació, a un virus conegut com a coronavirus, que pronostiquen que pot acabar en pandèmia, i que sembla de més volum que l’Ebola. Diuen que ens morirem com a mosques”... Doncs, pel març del 2020, estat d’emergència i tots confinats!

Bé, ja sabem tot el que ha passat i està passant, perquè ja fa més de dos anys que tenim el corona present, i la fastigosa lluita per veure qui en sabia més: si governs, autonomies, farmacèutiques, metges i fins militars al començament.

Dues vacunes, tres vacunes, abans morts a punta pala i ara, amb una covid de baixa auto-responsable o autodeclarada, segueixen caient, i en especial els de seixanta anys per amunt, però ara et fan anar a treballar.

La setmana passada, ens vam trobar amb coneguts i amics, amb la covid i treballant..., i els que no ho fem per jubilació, a esperar en un racó de la casa que passi “el mosquit” i que encerti descompensar algun dels teus mals i que dels setanta anys per amunt acabi de fer la feina.

Vaig tenir la covid, degudament vacunat, per Setmana Santa, i com que escric, vaig dir al seu dia, a la fi d’abril, el següent:

“Bé, la meva covid de la setmana passada ja ha quedat enrere. Ha sigut una setmana, i encara que sense febre ni tos, em fa la sensació que el bitxo ha entrat, ha remenat calaixeres i ha trencat algun gerro. Passar pagina.”

Només cal clicar a internet “covid i descompensació” i et surt, entre d’altres: afectacions a la salut mental; malalties cardiovasculars; covid persistent, que és una varietat de latència que deixa una llarga temporada aquests signes: febre, tos, sensació d’ofec, esgotament, palpitacions, dolors musculars i articulars, mal de cap, insomni, dificultat per concentrar-se, molèsties digestives, sensació de febre, ansietat, depressió...

I així anem caient com peixos a les xarxes, i si l’espècimen humà té més de 60 anys, les vulnerabilitats s’afinen, fins a acabar en UCI o èxit fatal, després de fer-te un fart de patir i fer patir.

Doncs mira que bé, avui que tenim l’OTAN, o NATO, a Madrid, diuen que la guerra d’Ucraïna serà molt llarga i hi haurà molts morts. Guaita, guaita: igual que amb la covid, però amb mes glamur.

El president dels Estats Units, Biden, ha necessitat 50 cotxes, 1.200 persones i 2 helicòpters per arribar al lloc de reunió... I el covid és un bitxo que va per lliure, passa pobles i fronteres i sembla que se n’enfoti del mort i de qui el vetlla.

Les guerres les manen i ordenen un tipus especial de humans.

 El coronavirus sembla ser que no és obra d’humans ni de divinitats, almenys no s’ha reivindicat així, però fa la sensació que el seu armament també és molt poderós.

L’OTAN, de sopar de gala en sopar de gala, amb un fons de Palau Reial, Menines i el Guernica d’en Picasso, i tots els caps d’estat pensant en la pobra i maltractada Ucraïna.

Però nosaltres, els humans, som més forts que el corona, la NATO i el Putin, però perquè quedi més bonic ho direm amb ploma i pensament d’en Martí i Pol: “Tornarem a la perduda intimitat,
i als vells llibres de sempre,
com qui torna a la casa del pare,
una mica menys purs
però qui sap si una mica mes dòcils al missatge.”