Que no t’enganyin els colors del cel, ni tampoc els del carrer, avui miraré com ho feia abans, en blanc i negre, les velles fotografies que dins un antic àlbum cauen acotades per un paper blanc, que les separa i no deixa que s’enganxin les unes amb les altres. Són de parents i amics de fa temps, quan l’eufòria de la data sortia la Kodak del moment i reflectia en un instant el tarannà  present: rialles forçades i postures incòmodes, vestits d’abans-d’ahir amb mocadors de dol i de fer farcells, un temps ja llunyà i també amb l’agonia del que va passar, que encara deixa la pell de gallina i els ulls envidrats al recordar-ho. Els colors varen venir més tard, primer el sèpia, que era un marró clar amb gris suau, un color sense color, era el que hi havia... Els altres, els que té la vida, eren per a qui volia imaginar el color en una aquarel·la o en un oli, però el color de les antigues fotos no eren dins la càmera de l’artista.