Si fos nascut als Estats Units d’Amèrica i tingués el sentiment apropiat, seria un dia extraordinari, ja que seria l’Independència Day, que commemora que el 4 de juliol de 1776 es va proclamar la separació formal de l’Imperi britànic.

Però nascut a Tarragona, al carrer de Santa Tecla, el 4 de juliol és el meu dia, i no em faria res que fos el dia de la nostra independència catalana de les Espanyes, i podríem ser tan amics i col·laboradors amb l’Estat espanyol com ho són els ianquis i els de la pèrfida Albió entre ells.

Com que encara no podem parlar del dia de la independència, parlaré una mica de la meva.

De menut vaig ser poc independent, diuen que al Morell, al mas i tros, el primer any de vida em feien dormir dins d’una capsa de préssecs. Potser per això vaig trobar tan bons els préssecs del Morell.

Sabeu com van començar i acabar els préssecs del Morell?  Dècada dels 50-60 del segle passat. Nos tenia entre deu i quinze anys. Al Morell, pous d’aigua i avellaners de regadiu. Sota els avellaners no es veia el sol d’agost ni se sentia, de tan densa que era l’ombra dels arbres.

  Van vindre comerciants, deien que si els pagesos plantessin presseguers, ells farien venir trens de càrrega a l’estació del Morell. Els que hi van creure van canviar avellaners per presseguers.

Parlaven d’uns preus molt més atractius que el preu de la avellana. Van ensenyar a classificar el producte i a posar-lo segons la mida a les caixes. Deien que el tren anava a l’estranger. Pagaven bé.

Els pagesos, arrencant avellaners per plantar presseguers, les dones tenien dos mesos de feina assegurada, treballant a l’estació per enfornar les caixes cap als trens.  Els comerciants cada vegada anaven més ben vestits, eren més gords i lluents i el cotxe més llarg.

Un dia d’un any van pagar amb talons sense fons, i es van fondre i els pagesos, com tantes vegades al camp, enrabiats, van arrancar els presseguers... I després va vindre el manà de la refineria, amén.

Després de dormir en capsa de préssec, que he amanit copiosament, vaig intentar la meva segona independència, que va arribar fins als meus trenta anys, en què mor el dictador.

 Després ve la tercera i més maca, en què la meva Catalunya va ser bastant ben tractada, i que es va acabar el 2010 quan el Tribunal Constitucional es va carregar el nou estatut aprovat pel Parlament i ratificat pel Congrés, en una maniobra conjunta i orquestrada, per salvar la sagrada unitat nacional,dels que van guanyar la guerra al 1939... Ves si ve de lluny!

I quant a la quarta independència, coincideix amb els fets de l’1 d’octubre de 2017, de què he entès que, enredats, enganyats i maltractats des de fa mes de tres segles, ens tenim de canalitzar el sentiment de independència.

Així, un dia vaig superar lo de república independent de Lilla i ho vaig ampliar a República Catalana, i així vull viure, pacíficament i sense fressa ni soroll, ja que estem al temps de l’ordinador, que és molt més esmorteït que una Hispano Olivetti. Ara m’acull el Consell per la República Catalana, i per tota la resta em considero jubilat profund.

De les tres o quatre minibiografies que han fet gent amiga, acabo amb el que va dir anys ha el degà dels amics, n’Enric Sánchez-Cid, 94 anys complerts al maig: “Al Jordi de l’antiga dictadura lo que més li va molestar era el menyspreu oficial envers la llengua catalana, que segons diu, és la seva llengua materna i paterna i de tres dels quatre avis... El quart parlava valencià... Era l’emigrant! Potser per això ara es una mica talibà, a l’hora de defensar el català, sobretot als jutjats, on sembla que encara no han comprès que els últims indígenes d’aquest país volem viure en català.

També diu desitjar per a la seva terra, que no és altra que Catalunya, un futur mancomunat dins l’Europa de les nacions.

Si li preguntes com van les coses et contesta amb un verset: ‘Doncs mira, es tracta de comprendre indistintament rosa i espina.’ I estima aquest moment, i aquesta mica de vent, i el nostre amor transparent com un aiguamarina.”