Després de Sant Joan i de dos anys de parèntesi, ja som en un juliol com els de sempre però amb més potencialitats que mai. Un juliol i un agost estiuencs que ens permeten desconnectar, descobrir i gaudir d’allò que més ens agradi. S’ha acabat el curs escolar, per a molts és època de vacances i ja des del maig i el juny les temperatures ens ofereixen la possibilitat de celebrar la vida a cada revetlla de festa major, amb festivals i concerts arreu.

 
Durant anys, semblava que els estius eren una competició de quilòmetres i distàncies. Els aparadors de les agències de viatges i els anuncis d’internet t’oferien paquets d’avió i hotels per trepitjar els cinc continents —sis, comptant-hi l’Antàrtida— i, fins i tot, alguns ja començaven a pensar en els primers viatges espacials per als turistes que desitjaven situar-se momentàniament a uns quants quilòmetres d’altitud.

 
Així, per a molta gent el globus terrestre s’havia encongit de cop i caminar per la gran muralla xinesa, passar uns dies recorrent amb jeep les sorrenques piràmides egípcies, fer trekking a la Patagònia, nedar a les platges paradisíaques del Carib —ja fos a la mexicana Cancún, a Cuba o a la dominicana Punta Cana— o fer un retir espiritual a l’Índia, fins arribar al Taj Mahal, passava a ser una activitat habitual estiu rere estiu. 
Tant, com recórrer els gèlids fiords noruecs a bord d’un creuer, fotografiar els temples budistes de Katmandú, descobrir el nou urbanisme australià i els moderns gratacels del golf Pèrsic, endinsar-se en una illa de Pasqua plena de misteriosos moais monolítics esculpits en roca o recórrer els safaris de la sabana centreafricana.

 
Tots sabem que el turisme ha esdevingut directament un fenomen sistematitzat a escala mundial, amb molts lluentons a Instagram —els àlbums d’abans—, on sovint sembla que més que gaudir de l’experiència en si, de la companyia i els bons moments, l’objectiu és únicament poder dir que s’ha fet aquell viatge, com si es tractés d’una llista d’imprescindibles que calgués anar subratllant fins a enllestir la col·lecció de destinacions obligatòries, per no quedar enrere.

Lluny queda, és clar, l’èpica dels viatgers d’altres temps que se’ns expliquen al programa radiofònic d’Els viatgers de la Gran Anaconda o dels moments únics descrits a l’En guàrdia. D’aquella expedició del gal·lès Henry Morton Stanley al cor d’Àfrica, a petició del The New York Herald, del darrer terç del segle XIX, per aconseguir localitzar un explorador escocès que, al seu torn, buscava el naixement del riu Nil, al qual va formular aquella ja mítica frase d’“el doctor Livingstone, m’imagino...”.

Els tours turístics d’avui, a les cascades del llac Victòria, com va batejar-les David Livingstone, o en tants i tants indrets, ja és tota una altra cosa. Però en tots els casos, aquests dos anys de pandèmia han fet que molta gent hagi repensat —potser només ara, per la impossibilitat de les circumstàncies; potser amb vocació de continuïtat— el seu objectiu estiuenc cap al turisme de proximitat, tot valorant aquells atractius paisatgístics, monumentals o gastronòmics del propi país.

 
Quantes vegades hem conegut persones que han pujat al Machu Picchu —Machu Pikchu, en quítxua—, ciutat sagrada dels inques, però en canvi no han estat al claustre del monestir cistercenc de Vallbona de les Monges, a l’Urgell? O aquells que, al Japó, han tastat dorayakis —els pastissets del Doraemon— però no han assaborit mai les crestes cruixents dels pastissets de Rasquera, a la Ribera d’Ebre? Per si mateix, això no suposa cap problema si la persona ho fa per voluntat pròpia i ja li sembla bé, és lògic pensar que allò que interessa a uns no té per què interessar a d’altres, i que els gustos i les emocions també són pròpies de cadascú.

Sigui com sigui, no és qüestió d’excloure o refusar destinacions, sinó d’entendre els viatges —llunyans o propers, exòtics o nostrats— com una oportunitat per endinsar-nos en indrets que desconeixem, per gaudir i aprendre, ja sigui a l’arxipèlag de la Terra del Foc o a la població berguedana de Gósol. Ho volem tot!