Àrabs i jueus es mostraran contrariats al llegir aquest relat, però res no temem, pensant que els jueus no fan servir el “wanted”, i els àrabs tampoc... si no ofens Al·là. Per tant, endavant.

A Jerusalem, avui dels comerciants jueus i àrabs, se les pensen totes per oferir al turista tota mena d’objectes per fer calerons. Uns i altres viuen en dos sectors ben diferenciats i sense barrejar-se. No està tolerat fer-ho, més encara, és castigat amb penes rigoroses, per a la comunitat el musulmà, si un moro ven un immoble del sector àrab a un jueu.

Les dues zones estan separades per un àmplia avinguda. Hom s’aventura a la mort tractant de travessar-la per la gran quantitat de trànsit incontrolat que hi ha. Malgrat tot, molts ho fan. Nosaltres ho vam fer i llavors t’adones de la diferència cultural que existeix entre els dos pobles. En el sector israelià sembla que caminis per Nova York, mentre que en el musulmà et trobes en qualsevol medina del Marroc.

També està prohibit mantenir relacions amoroses entre àrabs i israelians. Aquest manament l’assumeixen els dos pobles amb la mateixa severitat. En canvi, tot i que no està prohibit, encara que no es veu massa bé, hi ha el comerç “interclasses”, sempre que no siguin drogues, carns i objectes religiosos.

Menahen era un comerciant de robes del sector israelià. Mahmut, un picardiós àrab salta-socs, nascut a Itàlia de mare romanesa. Quan tenia sis anys la família emigrà a Jerusalem i des d’aleshores es quedà vivint com pogué en aquella ciutat, transitant d’una banda a altra dels dos sectors com qui es passeja per la rambla de Tarragona.

Trobant-se un dia en el sector israelià, davant de la tenda de Menahen, va observar que a l’aparador el jueu hi tenia exposat uns magnífics sostenidors de dona. N’hi havia de mides vàries, però només de dos colors: blancs i negres. Els blancs eren d’un color tan setinat que quasi espargien espurnes, mentre que els negres eren opacs del tot.

Llavors se li acudí una idea, però per posar-la en pràctica havia d’acudir al jueu. Va entrar a la tenda preguntant quant valia cada sostenidor. Menahen va entendre de seguida que el presumpte client era àrab malgrat que no ho semblés. Tot i que els gens de la mare romanesa el difuminaven, en canvi aquell nas corb i aquells ulls grossos i negres el delataven. Així que Menahen intentà aprofitar-se de l’ocasió pensant que “a un àrab no se li pot donar treva”.

—Són 50 dòlars cada subjectador—. Pausa. —Ah! i no en digui “sostenidors”, que aquest terme no agrada a les dones; a elles no els agrada que els sostinguin, en canvi amb el terme “subjectador”, “subjecta”, per tant un posicionament corporal ben diferent del “sostenir”. Ho capta, veritat?

Mahmut agraí la lliçó. Ben mirat, era saviesa comercial, ja que la manifestació del jueu era absoluta. 
—Bé, n’hi compro cinc de cada color.

Menahen es quedà parat. “Deu tenir un harem”, va pensar, però el negoci era el negoci i aquest era un bon negoci, ja que 50 dòlars era un bon preu si considerava que a ell n’hi costaven 30.

Mahmut els agafà d’una revolada per posar-los dins una bossota de coloraines bruta que portava a l’esquena i sortí de la tenda perdent-se entre la multitud.

Menahen feu immediatament comptes mentals: 10 per 50, 500, mentre 10 per 30, 300. La diferencia, 200 dòlars de negoci net i fet en cinc minuts. Merda per als àrabs!

Va passar una setmana. Era un matí assolellat quan Menahen va veure entrar de nou a la tenda a Mahmut. “Què voldrà aquest pallús? Em vindrà a reclamar de la partida anterior?”.
—Li queden subjectadors? —digué l’àrab.

L’altre sorprès: “Encara més?”, va pensar. Però veient-lo venir, intentà fer més negoci encara:

—Sí —li digué—, en vaig enviar a buscar i en tinc 10 de cada color. Però els d’aquesta partida són a 60 dòlars.

—Me’ls quedo tots. Els posà dins la mateixa bossota i sortí perdent-se entre la multitud.

Menahen va fer novament comptes: ara eren 300, els dòlars de benefici.

Menahen es rascà el cap: “Amb un client com aquest em faré ric. Es qüestió de dir-li a la meva dona Sara i a les filles Judit i Ester que es donin manya confeccionant més sostenidors, per si el pallús torna”.

Seguí pensant: “Ara ja no deu ser el seu harem el que ha de vestir, sinó el d’un xeic del petroli a qui ell els hi deu vendre.”

Fins aquí bé, si no fos perquè la setmana següent aparegué de nou l’àrab amb la mateixa pretensió.
Menahen anà de farol.

 
—Ara en tinc 50 de cada color, però he de dir-li que el meu proveïdor els ha pujat a 70 dòlars.
—D’acord, me’ls quedo tots.

La intriga superà al jueu:

 
—Perdona que em posi on no em damnen. Què en fas, de tants sostenidors?

—Subjectadors, senyor, subjectadors —corregí Mahmut somrient.

—Sí, és clar, m’has agafat en un lapsus memoriae.

 
–Doncs els venc a la meva tenda del soc— contestà secament l’àrab, i va sortir de la tenda sense mitjançar més paraula.

 
Menahen quedà intrigat, pensant que de cop i volta a totes les dones àrabs els hauria donat ara per posar-se subjectadors; malgrat tot, no deixà de pujar-li la mosca al nas. La intriga el feu vassall: “Què dimonis faria l’àrab amb tants sostenidors?”. “Què tramarà?”.

El dissabte següent, festa dels jueus, va aprofitar per arribar-se al soc morú de l’altra zona, vestit a la manera occidental, res de filactèries. Va preguntar on era la tenda del Mahmut. En arribar-hi va observar que era una mena de xiringuito amb teulada d’uralita que cobria una infinitat de peces de roba de tots colors i talles, però no hi va veure cap sostenidor exposat.

Anava a retirar-se quan va veure que sortia d’un carreró estret, per on discorria un regueró d’aigua, Benzel. 
Benzel era un australià sense professió que vivia a Jerusalem des de feia cinc anys. Era amic de tothom, d’àrabs i jueus, per tant, ho seria del moro. Efectivament l’australià s’apropà a la tenda de Mahmut, intercanvià unes paraules amb ell i s’allunyà, ocasió que va aprofitar Menahen per abordar-lo.

—Benzel, erev tov ­—el saludà—. Saps què fa aquell gamarús amb els sostenidors que em compra?
Un somriure aparegué a la boca de l’occidental: 
—Si em dones 10 dòlars, t’ho diré.

La curiositat del jueu pogué més que l’avarícia.

 
—Té- —allargant-los-hi.

—Doncs mira, els talla pel mig, els orna amb una tira de lluentors i pedretes refulgents, i els converteix en quipàs per vendre’ls als jueus a raó de 110 dòlars cada un.