Recordo que em vas agafar la mà en aquell adeu mentre ens deien unes paraules de comiat, i una peça de Llach omplia la sala, una veu trista i tremolosa deia a reveure a la mare, “estiguis on estiguis”. Les llàgrimes relliscaven per les galtes i els ulls humits intentaven dissimular la tristor de l’adeu; sempre és trist dir adeu, i si és per sempre encara més, costa molt, i ho dic amb prudència.

Al baixar pel camí he vist el banc solitari, aquell banc des d’on vèiem asseguts el sol anant a la posta, aquell banc perdut sota l’ombra dels pins, aquell banc que va sentir tendres paraules, que va veure un camí sense fi estant junts. Un banc on passàvem les hores sense parar, el banc dels somriures i dels anhels amb les mans agafades, unides per tants esdeveniments, i de cop i volta tot es va trasbalsar, quan em vas dir que ja t’havia arribat l’hora, que tenies moltes coses per fer i que volies més llum a la teva vida, i de mica en mica, varen caure els castells de fum i els somnis, que fins ahir eren reals, tant com el banc amagat a l’ombra del pi.