A la columna de la setmana passada recordàvem que els viatges d’oci estiuencs —i els de tot l’any— han de ser fruit de la voluntat de les persones que el fan per delectar-se, distreure’s, fruir o passar-s’ho bé coneixent o redescobrint llocs i experiències, però en cap cas conseqüència d’una pressió social que sovint quantifica i valora els desplaçaments segons la llunyania de les destinacions.

 
Si aquest, el de la distància, podia ser un criteri comprensible des de l’inici dels temps fins fa tres o quatre dècades, en el qual l’emoció d’allò desconegut i la possibilitat d’endinsar-se en terres poc habituals —sovint encara no cartografiades— suposava un xoc molt interessant de maneres de fer i de ser; avui, amb la generalització del low-cost, la globalització, Google Maps i les interconnexions aèries, tota aquesta èpica deixa de ser tal, tot i que podem conservar-la a través de la literatura de viatges, la història, l’antropologia, els records, els vincles sentimentals i les emocions que cadascun dels trajectes ens suposen com a persones individuals.

 
És així com una mateixa localització pot ser per a algú el millor dels paratges, que recomana a tothom i, per a algú altre, un lloc evitable o insípid al qual no desitja tornar. El mateix passa amb una obra de teatre, un concert o un cafè. El fet és que la clau no es troba en el lloc en si, sinó en la percepció que en construeixen els visitants, en les expectatives i en el seu estat d’ànim. D’aquesta manera, la identificació de la persona amb la destinació escollida i les sensacions que l’indret li transmeti serà allò que realment s’endurà el viatjant, que valorarà aquells dies com a fantàstics o com a fàcilment prescindibles.

 
En aquest sentit, i tot i ser conscient d’aquests preceptes, no em puc estar de recomanar, molt sintèticament, cinc propostes de parla catalana per a aquells que aquest estiu tinguin ganes d’albirar i percebre l’encant de bells racons, especialment significatius, dels nostres països. 
1) Ciutadella. Menorca és una destinació estiuenca per excel·lència. Menys coneguda internacionalment que Mallorca, amb menys disbauxa que Eivissa, però amb més moviment que la reposada i meditativa Formentera, l’illa més septentrional de les Balears ens possibilita a ritme de Cris Juanico i el seu “Vola’m a sa lluna”, esprémer els matins de platja i les nits de pomada —gin Xoriguer amb llimonada— al port, ben a la vora de les barques, al mateix temps que, un altre dia, jaiem al costat dels megalítics talaiots prehistòrics, després d’una caminada de capvespre, quan el sol afluixa.

 
2) Elx. Les palmeres sempre s’associen a les vacances estiuenques i és a Elx, al sud del sud, on trobem el Palmerar més espectacular, que l’any 2000 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Amb més de 240.000 palmeres, aquesta població del Baix Vinalopó i el seu arròs amb crosta —amb la incorporació d’ous— ens permetrà descobrir un territori que sovint només coneixem per tòpics dels anys seixanta i setanta.

 
3) Xàtiva. Si ens hem decidit a descobrir el sud valencià, ja sigui pujant o baixant d’Elx, hem d’aturar-nos a Xàtiva, a la Costera. Poques poblacions valencianes com aquesta —potser Alcoi?— concentren al seu si tants ingredients culturals per abraçar-ne la història: el Palau dels Borja —família dels papes Calixt III i Alexandre VI—, els cantautors Raimon, Feliu Ventura i Pep Gimeno “Botifarra”, així com l’escriptor Xavier Aliaga i el conegut quadre de Felip V de cap per avall, per mostrar el rebuig a la injustificada crema de la ciutat.

4) Mequinensa. La Franja és un territori massa desconegut i sempre és un bon moment per endinsar-nos en el Baix Cinca. Allà, us podreu complaure veient un espectacle natural apreciat pels geògrafs: la confluència entre l’Ebre, el Segre i el Cinca. El municipi, avui marcat pel pantà, mostra la pervivència i l’ús social de la nostra llengua sota administració aragonesa. 
5) Cotlliure. Insígnia del Rosselló mediterrani, Cotlliure no necessita descripció, només anar-hi i gaudir-la!