Delfina Burau i Violeta Merxant eren dues veïnes que vivien en una aldea no gaire poblada, eren set cases i vuit forns, entendran doncs que en aquell poble les relacions humanes no eren gaire florides, agreujant-ho també el fet que la Delfina i la Violeta s’odiaven cordialment per enveges de joventut, com: rivalitat en ser la més maca; “caure-li bé” al mateix noi; portar el millor vestit; l’èxit en els balls, i més. Amb el pas del anys, ja convertides en fruites madures, seguien  en aquell recel abismal, en tot menys amb la salut ja que a la Violeta se li havia empitjorat molt la condició mentre la Delfina “anava tirant”.

Doncs sí, a la Violeta se l’inicià l’etapa de les seves xacres amb una lleugera coixesa, després li entrà dificultat per respirar, més tard sentí punxades en el cor, tot seguit se li afluixà la vista, a continuació li aparegué un herpes, per finalment acabar amb una diabetis galopant que la portà a la paraplegia.

Amb tantes xacres ja se li veia el traspàs. Pel poble corria la veu que no passaria d’aquella nit, que estava en estat de coma, que ja li havien posat les tres pedretes a la finestra, que ja era avisat l’enterramorts i el sagristà per tocar la campana...
Ans aquest aparatós panorama, la Delfina, per l’altre cantó, ja es fregava les mans. Per fi li desapareixeria la negra esperpent rival; el temps d’espera se li feia llarg, “quan costava d’arribar-li la mort a aquella pesada” i “quant de temps havia d’esperar perquè se n’anés”.

La nit de marres les hores tardaren de passar, mai arribava l’alba. En sortir el sol, el sagristà ja tocà la campana, tres hores abans el capellà havia estat cridat per a l’extremunció.  El poble expectant: la Violeta Merxant ja s’ha acabat!

– Sí, ha mort de sobte... Sí, sí, la família la trobà al llit gelada com una penca de glaç, tot i que l’habitació era a 25 graus calenta.

Però no, no és la Violeta la morta, sinó la Delfina.

 – Què dieu? La Delfina Burau? No pot ser, si estava bé.

– Voleu dir que no us equivoqueu?

Els que ho pregonaven no s’havien equivocat; definitivament, la morta era la Delfina Burau.

Entretant, al fatalista del poble li passa pel cap fer aquest comentari en veu baixa: – No haurà estat una malastruguesa de la Violeta Merxant?

El comentari no corregué pel poble però sí que l’escoltà un nebot de la Violeta que se’l guardà per sí, fins no parar anar a visitar-la: – Tia no tindreu alguna cosa a veure amb la mort de Delfina Burau?

Li contestà ella ben ràpida: – Jo no, si de cas serà el de la Dalla.

– Podeu ser més clara?

– T’explicaré: ahir a les tres de la matinada se’m posà al costat del llit un espectre fosc embolicat amb una túnica tan negra com la mateixa nit i la cara bruna plena de metxes blanques; portava una dalla a l’esquena. Em va preguntar:
 
– Ets la Violeta Merxant?

– No, no pas, –li vaig contestar– ella viu a la casa del costat.