Les imatges de mals records sempre solen tornar; aquesta vegada ho han fet arran dels focs d’aquest estiu. Només ens cal recórrer a la memòria d’un dels millors prosistes catalans del XIX i el primer terç del segle XX, Joaquim Ruyra (1858-1939). Recorrem a un dels seu treballs relacionats amb el tema dels incendis. Tres narratives acompleixen aquest fet: “Foc al Montnegre”, “La Selva Morta” i “Germanor”. Una descripció en prosa referits al paorós incendi que tingué lloc en els boscos de les Gavarres el 1928. Els incendis d’aquest estiu ens remeten a la seva memòria.

 
El massís de les Gavarres constitueix l’extrem nord de la Serralada Litoral Catalana. Aquest massís seria declarat Espai d’Interès Natural el desembre de 1992, amb una superfície de 28.672 hectàrees, amb l’objectiu de preservar i compatibilitzar els usos i la conservació d’aquest espai natural, dins les comarques del Baix Empordà i la part més septentrional de la Selva, arribant a prop del mar.

L’agost de l’any 1928 aquest territori natural va cremar durant dos llarguíssims dies, on les flames van engolir una gran massa forestal d’alzines sureres, pins marítims, com també de camps i cases. El foc que s’havia iniciat a Santa Pelaia (la Selva) s’estengué cap al Montnegre i la Mare de Déu dels Àngels per anar a morir a la Pera (Baix Empordà). És de suposar que l’extinció d’un incendi en aquella època no deuria ser gens fàcil.

La narració de “La Selva Morta” la trec del llibre Entre Flames, d’editorial Selecta, d’una reedició que es va fer el 1958, commemorant el primer centenari de la naixença de Joaquim Ruyra. El cert és que en plena dictadura, la literatura excel·lent descripiva costumista de Ruyra no esdevenia cap perill pel règim, per això ens fa pensar en la seva publicació, i algú que deuria fer la vista grossa.

El fragment escollit  manté una punyent i tràgica força descriptiva d’un descomunal incendi als boscos de les Gavarres, on l’autor posa de relleu la dimensió psicològica que suposà patir l’horror, enfront de la impotència humana, amb la destrucció de béns sota el que havia estat la imparable força de les flames.

“El vent s’havia endut els impalpables residus de la combustió. L’erm on havien descansat les riques pannes era un planell ras i d’una grisor uniforme. I la selva? També era vàcua i silenciosa. Cap remor de fullareda, cap espinguet d’ocell, cap moviment. Els arbres, negres, ensutjats, sense rama, sense balum, clars, desnerits, s’aixecaven com espectres sobre terra llisa i cendrosa, en la qual solellada es fonia en una ombrosa tristor (...) Tot era apagat, apagat de foc i apagat d’alegria i de vida...”.

Ruyra s’implicà en la recuperació de les Gavarres, ja que era part implicada com a propietari, malgrat l’abast de la catàstrofe que presentava vertaderes dificultats. Va engegar una campanya de socors a favor, que tenia una finalitat d’auxiliar les víctimes i alhora d’evitar que la zona es despoblés. Les fonts documentals assenyalen que la clara intenció de Ruyra és que la selva havia de reviure.

La popularitat de l’escriptor en aquells moments i el ressò mediàtic que se’n va fer, atesa  segons documentació consultada la col·laboració de l’escriptor amb els mitjans de comunicació fou del tot mediàtica; de ben segur que les seves gestions van tenir fruit i van afavorir una forta proliferació d’ajudes.