Enguany, al novembre, farà cent anys que Joan Fuster i Ortells va néixer a Sueca i va morir als setanta anys, al 1992.

Va ser premi d’honor de les lletres catalanes i el seu llibre mes reeixit ha sigut Nosaltres els valencians.

Ha sigut l’assagista valencià més influent de les generacions d’intel·lectuals sorgides després de la guerra civil.

A partir dels anys 60, va soscavar els ciments literaris i va esdevenir una figura clau, per debatre sobre la identitat valenciana.

Fuster, com la gent de la seva època, que es va salvar pels pèls d’anar a la guerra amb la lleva del biberó, va créixer en la ignorància total i amb la intoxicació doctrinària de la dictadura.

Al 1943 va a la universitat i, més endavant, més que com a  advocat, va brillar com a crític literari i columnista.

Josep Pla va dir de Fuster: “Representa una nova mentalitat. No és un valencià estricte, ni un català valencià, ni un valencià catalanitzat”.

Fuster va tenir la pensada d’escriure i parlar dels Països Catalans i la possibilitat d’una federació de País Valencià, Illes i Principat, basant-se en un sentiment lingüístic col·lectiu, i  els ultres de la dreta valenciana li van contestar posant-li en dos ocasions bombes en forma de maximascletàs i, sense ferits, li van mig enderrocar la seva casa a Sueca. Va ser al 1978 i al 1981.

Amb nosaltres els valencians, es consagra la denominació de Països Catalans, com a territori amb llengua única i pròpia. Podríem dir que els valencians tenen a Jaume I com a fundador i a Joan Fuster com a redescobridor.

S’atreveix a bastir una visió alternativa a l’espanyolisme identitari, i arrossega a un tipus de joventut a descobrir de retruc els seus trets fonamentals identitaris soterrats, i descobrint que aquesta identitat és compartida per una comunitat més àmplia : la catalanoparlant.

Als meus trenta anys, mort el dictador, vam fer nostre el crit reiterat en totes les “manis”: “Ni França, ni Espanya...Països Catalans!”, que tant enrabiava els espanyolistes, clarament hostils a qualsevol amenaça del seu statu quo.

El Fuster, intel·lectual, ha fet una feina lenta, metòdica, persuasiva i tenaç per elevar  la cultura catalana a la categoria de normal, com pot ser la francesa, italiana o espanyola, i va ajudar al ressorgiment de la nova cançó.

La seva figura, pensament i lletres van influir a Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Pi de la Serra...

Acabem amb un petit tros del seu poema més musicat i cantat. En Llach ja ho va fer al 1979, amb la seva “Criatura dolcíssima”:

No se si m’estimaves: te estimava i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T’estimava amb les hores i amb el somni,

i et cantava, i passaves, i abril queia,

i et sabia ma carn meravellada.

Si, t’estimava lentament i sorda.
 
Com s’estimen les coses marcescibles.

Com s’aprèn l’idioma de la absència.