E

l dos d’agost de 1980, només fa 42 anys, Nos i la meva companya, vam arribar per primera vegada, amb veler, a les illes des de la península. El vaixell era un puma-23 de mes o menys set metres d’eslora, la meitat del que hem navegat els últims anys, que sóns quinze metres. L’armador és un bon amic, dels que encara té vaixell de propietat.

Ara el jovent amb afinitats nàutiques lloga els vaixells. Els de la meva generació compràvem, cuidàvem, i acabàvem estimant les coses... Ves si érem rucs.

Amb 42 anys no hem faltat cap any. Potser algun estiu no ha pogut ser, però ho hem compensat en altres èpoques de l’any.

Josep Pla també va navegar la Costa Brava i les Illes, amb vaixells petits de set metres o menys. Va començar als anys vint del segle passat, ara fa cent anys.

En el pròleg del seu llibre número 30, el juny de 1975 diu:

No fa pas gaire, un jove distingit, em va proposar d’anar a donar un tomb pel litoral, muntats en un d’aquests vehicles tan ràpids que ara s’estilen. Vaig declinar l’oferiment perquè, a la meva edat, el sacseig que produeixen aquestes embarcacions tan impulsives, és excessiu per als meus ossos, i també, he de confessar-ho, perquè tenia una mica de vergonya de fer, ara tan de pressa, el que tantes vegades havia recorregut amb tanta calma.

Bé, com cada any de la última tongada, torno a la mar i a les illes amb el Laidac i amb desig de calma i poc a poc com en Pla.

Enguany arribo al vaixell, que ja es trobava a les illes, previ un Reus-Palma amb avió, i una al·lota taxista em deixa a Sóller. El primer, un suc de taronja del “terreny”, lletges i tacades per falta de productes químics i embadalir-me amb el pas del trenet de via estreta que va de Sóller al Port.

Salpem rumb a Dragonera, i fondegem a la roca foradada, en els terrenys que al seu dia va adquirir l’arxiduc d’Àustria.

L’any passat vam passar allí l’última jornada abans del salt a la península.

L’arxiduc Lluís Salvador, d’Àustria, un dels prínceps no regnants més ric d’Europa, va dedicar bastants anys de la seva vida a “fer turisme per les Balears”. 

Va arribar al 1867, i en grans simplificacions, es va dedicar a la seva companya i a una munió d’amants, i a comprar mitja serra de tramuntana, per després cedir-la a la gent de la terra, per explotació agrícola a canvi d’un cens o lloguer. Per l’època va ser una fórmula exitosa, i encara avui a Mallorca es té un bon record del pas de l’Arxiduc.

La roca foradada era un lloc de bellesa màgica i es va fer instal·lar un templet per a ell i els seus convidats fer les oportunes contemplacions. També hi va passar un parell d’ocasions la emperadriu Sissi, la de veritat, no la de les pel·lícules.

Seguim rumb a Andratx, sense vent ni mar, ni vela; a motor i amb calor fins a la cala de sant Elm, front Dragonera, i ocupem una boia, sense l’ajuda del boiero, que ja s’havia retirat.

Es tira a l’aigua un net de l’armador, amb vint anys a les venes, enfila el cap per la boia i aconseguim dormir emboiats i fent “un simpa”.

L’endemà, atracats i pagant al port d’Andratx, observem que a més pagament, més calor, doncs a la boia, igual que en un fondeig, el vaixell s’emproa al vent, i tens assegurat un aire corrent de proa a popa, que és difícil d’aconseguir amb un atrac fix.

Se’ns ha mort la bomba que impulsa l’aigua corrent del vaixell, ple d’aixetes, quatre dutxes, i tres W.C. Solucio, bomba nova. El mecànic és un romanès amb vint-i-cinc anys a les illes.

Oli en un llum a canvi de 500 euros, que surten de la butxaca del patró i armador, i que forma part de la angoixa de fer d’amo. Ara en un vaixell llogat, si convé et canvien el vaixell, com quan llogues un cotxe.

Sopem els dos mascles i el net i neta dins del glamour d’Andratx, curull de restaurants plens i amb un fons de desfilada de models, amb vestits de les botigues de l’entorn, almenys eixa nit i eixa plaça, on conflueixen quatre o cinc terrasses.

Anem seguint i previ fondeig a cala Pi, arribem al port de S’Estanyol des Migjorn, i venint d’Andratx o Palma, és com si tornessis als anys seixanta del segle passat. És el Sud, i al front l’illa de Cabrera amb els seus illots.

A S’Estanyol ens trobem amb la Festa Major. El restaurant del Nàutic, ple i en mans d’argentins, són els de l’any passat i em ve al cap aquesta reflexió:

Al·lots, al·lotes, catalans, catalanes, espavileu que l’emigració tira d’esforç, i si no feu lo mateix, el premi de la força de l’esforç, serà per la primera generació dels que acaben d’arribar, i si no sou prou rics de casa, ho passareu malament. A més, els nous migrants, no caldrà que parlin català, perquè vosaltres els joves de la terra, parleu sempre que podeu en castellà, la moda de la nostra generació en temps de la dictadura de Franco, però al revés. 

Al costat d’on sopem, avui fan teatre en mallorquí.

Els nets marxen amb taxi al aeroport. Aniran amb l’avió a Reus, i mitja hora més tard s’enlairarà el mateix avió, portant a les nostres xiques grandetes, però encara fent goig cap a Palma.

Continuarem la setmana que ve, no sense recordar que:

Per una vela en el mar blau daria un ceptre,

Per una vela en el mar blau, ceptre i palau.