Arribades les xiques al vaixell Laidac, salpem, per passar el dia fondejats entre Sa Ràpita i la colònia San Jordi i, al front, l’illa de Cabrera. Estimem un centenar llarg de vaixells, que fan el mateix, acaronats pel bon temps i la bona mar.

Al vespre – nit sopem a Es Mollet , cap roig i anfós, que a la península coneixem com a “mero”. El serveixen amb encenalls de ceba fregida que tapen el peix. Posem la ceba a part i Nos es dedica a xupar els caps del peix i la part noble per als demés. Amb la carn faig igual, m’alimento d’ossos, ves quina tristor.
Al vaixell del costat, un catamarà de bones proporcions, quan arribem hi ha una dotzena de joves, nois i noies, cantant acompanyats d’una guitarra. Ho fan bastant bé. A les 12:03, ja mitja nit i des de la cabina, crido: “Silenci!”. I em fan cas. Al·leluia.

Anar-hi anant, aconseguim atracar al R.C.N. de Palma. A començaments dels anys vuitanta, era l’únic, a més del Port públic.

Ara a la badia hi ha més de mitja dotzena de nàutics. Feia anys que no hi anàvem.
Ha servit per recordar que a les primeres copes del Rei de vela, hi anàvem com a vaixell de suport, del vaixell de regates Anquins, d’en Quinteiro de Reus. També coneixíem dos regatistes de Tarragona, que estaven enrolats al Bribon, el vaixell de l’avui Rei Emèrit. Vam viure dos anys a quatre passes de tota aquella fauna, i tenim fotos i filmacions, que en aquella època no es deixaven publicar. Eren les dues primeres copes del Rei...Enguany han celebrat la que fa quaranta.

Retrobem els carrers de Palma vella, i aconseguim entaforar-nos a un restaurant amb aire condicionat. Al defora, calor i mosquits, el còctel perfecte per passar una mala nit.
Fem un dia de panxotis a la piscina, que ja existia in illo tempore i tirem de local social ben acomodat i refrescat, llegint o escrivint, qui ho tingui per costum.

Salpem de Palma, i amb l’ajuda de la badia, i de l’embat, ens plantem a vela a cala Llamp i fondegem. A l’hora baixar aconseguim atrac al Nàutic d’Andratx.

Sopem al Miramar de 1927, tagliatella tofonada, res extraordinari, però el que l’any passat es matava per 30/35 euros per cap, enguany se’n va a 45/50.

Esmorzo camaiot mallorquí a la cantina. Quan arriben les barques anem a per gamba. Fa tres anys tinc anotat que vam comprar gamba grossa a 90 euros el quilo; enguany a 75, però fa tres anys era agost i ara ha sigut juliol. La bullim amb aigua de mar i la refredem sobtadament, també amb aigua de mar refrescada amb glaçons, deixem que reposi a la fresquera, en una plàtera tapada amb un drap blanc de lli. Una delícia, a l’estil del mític Pegolí de Dènia.

No perdonem el mojito, sota una olivera centenària al cor d’Andratx port; per dotze euros és tot teu.
Per la tornada a la península, fem com les orenetes i ens concentrem passant el dia a la cala de sant Elm.
A més manco les 5 p.m., salpem, bona mar , bon vent i anem vuit o nou hores a vela.
En entrar a la influència del delta es gira nord i mala mar de morro, que retarda l’arribada al port de destí de l’Ampolla. Divuit hores per fer més o menys 100 milles nàutiques, quasi dos-cents kilòmetres, la meitat portats pel vent. Un privilegi i un altre “simpa”, aquesta vegada de gasoil.

Acabarem recordant per la història, que els navegants d’aquesta segona part, hem sigut com l’any passat; Joan Miquel, armador i patró de totes les singladures; Lourdes l’amarinada companya del patró; Imma, especialista en senyals marines; Jordi, primer oficial xusquero, i Josep Lluís, mariner de luxe.
L’escriptor Josep Pla diu de l’Andratx de fa cent anys, avui tan de moda, i espectacular com a centre turístic i nàutic:

“Andratx a 30 kilòmetres de Palma, és un poble gran de vuit mil habitants, poblat d’ametllers, oliveres, figueres, dels quals viu juntament amb la pesca i el turisme, com mig Mallorca... Andratx és terra d’emigrants, molts pescadors d’esponja a la terra de les Antilles han nascut en aquest petit nucli mallorquí.”
Acabarem reblant que avui, qui pot i vol, de les illes, ja no els cal emigrar.