Fins a finals del segle XVIII el règim general de totes les mides circulaven amb la més absoluta varietat; comença entre regions i no diguem entre països i en tots els ordres de mesures: temps, pes, capacitat lluminositat, electricitat, etc. A Catalunya en el règim de longitud n’existien una munió: el pam, passos, peus, mà, cana, fins i tot a Tarragona en tenien”. La cana de Tarragona que evidentment era diferent de les altres, com aquests diferents d’unes a altres. S’aguantà aquesta multiplicitat mentre les relacions humanes eren circumscrites a àrees petites, però a mida que anaren estenent entre països i continents, es feu necessari una unificació de cada una, que no sempre ha sortit efectes doncs encara avui són diferents la majoria de mides saxones amb la resta del món.

Evidentment aquí i avui no podem explicar la unificació de tots els padrons , explicarem l’epopeia de les de longitud: el metre, que per cert va ser una de les primeres mides de ser adaptades per la majoria de països en equivaler a una mida raonable.

El mèrit es deu a la França revolucionària de finals del segle XVIII. Llavors era pràcticament impossible mesurar entre països qualsevol cosa de forma consensuada. Això es devia a la infinitat d’unitats de mesura que existien i a la seva inestabilitat (moltes vegades, un patró de mesura amb el mateix nom podia variar entre regions i, fins i tot, ciutats o poblats veïns). Aquesta circumstància solia ser aprofitada per nobles i governants per establir els seus propis estàndards i modificar-los a voluntat en els territoris que administraven.

Per posar fi als abusos feudals la Revolució francesa va portar amb multitud de reformes socials, polítiques i econòmiques per a acabar amb aquests abusos feudals, entre elles l’establiment de patrons de mesura que poguessin ser usats per tot el món. Així, la recentment constituïda Assemblea Nacional francesa va encarregar un informe a l’Acadèmia de Ciències de París el 1790 per a establir un sistema de mesures universal que permetés unificar els pesos i longituds. El polític Charles Maurice de Talleyrand va proposar que les mesures seleccionades havien de fundar-se en la naturalesa per transcendir fronteres i adquirir un caràcter universal. Així, després de diverses discussions i diverses propostes, es va decidir definir el metre com la deumilionèsima part del quadrant d’un meridià terrestre.

Per a tal fi, va seleccionar el meridià que travessava l’observatori de París i es va delimitar el sector comprès entre Dunkerque, a la costa nord de França, i Barcelona. Aquests extrems no es van triar a l’atzar. Convenia que estiguessin situats al nivell de la mar per minimitzar l’error derivat de la topografia del terreny.
Es van constituir dos equips de científics liderats pels astrònoms Jean-Baptiste Joseph Delambre i Pierre Méchain. El primer cobriria el sector nord Rodez-Dunkerque, i el segon, la resta des de Rodez fins a Barcelona.

La pregunta és, com va ser possible semblant empresa sense existir satèl·lits ni GPS? La solució va provenir de la triangulació geodèsica. Mitjançant aquest mètode, els científics van traçar una cadena de triangles al llarg del meridià situant els seus vèrtexs en punts elevats (torres, muntanyes). Coneixent un dels costats d’un triangle i dos dels seus angles es pot calcular qualsevol de les seves propietats, la qual cosa permetia anar estimant poc a poc la longitud del meridià.

Al 1792 es van iniciar els mesuraments. Aquest mateix any, Méchain va partir cap a Barcelona. A la muntanya de Montjuïc, la més emblemàtica de la ciutat, va establir el vèrtex més meridional de la cadena de triangles per a marcar la situació geogràfica de la capital catalana. Des de la torre guaita del castell que corona el cim, va registrar diverses mesures d’angles i va utilitzar algunes de les seves pedres per deixar gravats les seves anotacions en forma de petroglifs. Un altre dels enclavaments que va servir per a la triangulació va ser la difícil muntanya de Montserrat.

Les mesures preses per Pierre Méchain des de la torre guaita de la fortalesa de Montjuïc contribuirien al naixement del metre el 10 de desembre, va ser ratificada per llei la primera definició definitiva del metre. En l’actualitat, el metre és equivalent a la longitud recorreguda per la llum en el buit en 1/299792458 parts de segon, una precisió que fa empal·lidir a l’aconseguida en el segle XVIII. No obstant això, van ser aquells esforços pioners els que van consolidar el camí per a fer del metre el que avui és. La pròxima vegada que visiti Montjuïc, recordi’s d’aquesta història i gaudi d’un dels llocs que van contribuir al consens que va suposar el naixement del metre.