gradi o no agradi, el dol sempre va rondant les vides, així amb permís, del entranyable Epi, seguirem escrivint.

Paul Valery (1871 /1945,el poeta nacional francès per excel·lència, en el seu poema le cimetiere marin deia:

“La mer, la mer, toujours recomencee”.

Nascut a Seta, prop de la Catalunya nord, el poema el va fer al 1920,i en el seu cementiri marí, i vora el mar esta enterrat.

La mar, sempre recomença, sempre recomençant i això es el que ens toca fer, també als humans.

I això es el que va fer JOSEP ESPAR I TICO.

En aquest article parlarem d’ell. Nascut a Barcelona el 22 de desembre de 1927, i mort el 20 d’agost del 2022, o sigui ara, als 95 anys.

Va ser un dels impulsors dels fets del Palau de la musica, el 19 de maig del 1960.El dictador Franco va assistir al Palau a un homenatge al Poeta Joan Maragall, i com que cantar els segadors estava prohibit, un grup es va conxorxar per cantar el cant de la senyera, mentre des-de el últim pis es desplegava una enorme senyera.

Van considerar a Jordi Pujol com autor intel·lectual, i li van caure set anys de presó i va estar uns anys a la presó  a Saragossa, i al sortir en llibertat, va ser exiliat un temps fora de Barcelona.

Espar i Tico va sortir mes ben parat. El començar a cantar se li van llançar policies de la secreta al damunt i es va poder escapolir .

El 1961 fou un dels fundadors de la discogràfica edigsa, que va promoure la nova cançó i va editar entre molts a Joan Manuel Serrat.

Va seguir el 1962 amb la llibreria Ona, va intervindré en la campanya de “volem bisbes catalans”, i el congres de cultura catalana 1975-1977,de la que va ser gerent.

El 1976 participa en la fundació del diari Avui, el primer en llengua catalana ,després dels quaranta anys de dictadura.  Segueix amb el Cavall Fort i un llarg etcètera.

Fou un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, i era un especialista en integrar la gent, en un projecte divers per recuperar el país.

A Tarragona, el  grupet que vam tirar endavant el projecte de convergència, i vam preparar el primer míting, després de la guerra i quaranta anys de dictadura, Celebrat a Reus, el 28 de octubre de 1976,al pavelló del Reus Deportiu ; també vam rebre el seu escalf. El “Gobierno Civil” deia que no, i Espar,  Jordi Pujol, Roca Junyent..., es penjaven del telefono, per donar ànims i informació d’altres peticions, i després d’un parell de carabasses, “el Gobierno civil”, el va autoritzar.

Reconec que del 1985 al 2005 Catalunya, segons  Nos, vam arribar a ser primer mon.

Després, ja s’han encarregat les cúpules del poder espanyol, i d’algun altre lloc, d’esgarriar els nostres somnis.

Nomes ens queda el sofrir, lluitar i vèncer, i això nomes s’aconseguirà quan  perseverem com a Nació, i si no som nosaltres, serà la generació que li toqui.

Això de la Nació mereix un capítol apart, doncs ara els que manen a Catalunya, sembla ser no estan massa per la qüestió, i sempre parlant d’un nou estat,  i no de la nostra nació, que es la que hauríem de reinventar i encabir entre tots, dins una futura confederació europea.

 I si dic això, es perquè no comprenc com seguim parlant d’estats i no tenim en compte lo malament, que aquests, sempre  han tractat, al poble i a la Nació catalana.

Be, ara amb la nostra Diada Nacional ,aniran sortint mes coses i cosetes que faran les delícies dels que ens dediquem a opinar.

Mentrestant  Lilla, s’ha mig buidat, i acabarem amb unes paraules antigues, de lo que passava als pobles i poblets quan s’acabava l’ estiu, nomes fa de trenta a quaranta anys :

“Lilla estava quedant solitària. Gairebé tots els estiuejants, després  de la festa major, havien tancat la casa, i s’havien acomiadat amb un, fins la setmana santa, ja que per Nadal eren pocs els que hi pujaven.

A les cases, tot era enrenou de maletes i paquets, s’asseguraven portes i finestres, no per por dels lladres, sinó per mor del fred i ventades i aiguats.

Fins que va ser el moment de dir adéu a tot allò i retornar a la ciutat.”