Recordo que algú m’esmentava que les reformes que es feien a les cases, sobretot a les d’anys, es feien necessàries per tal de poder anar mantenint l’edifici. El que passava de vegades era que en volent adobar una part de l’habitacle, aleshores hom es trobava que l’altra se’n ressentia i s’havia d’apuntalar tota la construcció.

Què passa en qualsevol immoble amb anys? Les dependències que configuren l’estructura arquitectònica estan tan ben encaixades entre elles i formen una unitat que, quan una peça se somou, la resta tota belluga. Perquè això no passés, s’havia d’apuntalar molt bé, perquè l’edificació no cedís.
Aquesta idea em porta a comparar-la amb la salut del cos humà. Quan ets gran i per circumstàncies de la vida has de tenir alguna intervenció hospitalària, encara que sigui benèvola, el teu cos se’n ressent.

Mentre no t’han de fer res, tot segueix igual, però quan et remenen, tota l’estructura corpòria gemega.
Un conegut em deia: Tota malaltia que l’hagis de passar enllitat t’afebleix, i si la causa s’esdevé per una intervenció hospitalària “el llit se’t menja” encara més. Per dir-ho d’una altra manera, perds massa corporal, i no la perds només per estar al llit, sinó que en una intervenció quirúrgica sempre es perd sang, poca o molta segons el grau de la malaltia intervinguda, i el cos defalleix i s’ha de recuperar. Això tant pot passar amb un de jove com amb un de gran.

El que passa amb un de gran, d’edat avançada, és que en queda més afectat. Si abans anaves feixuc de peus, ara encara hi vas més. Si portes plantilles ves al podòleg, i també a l’osteòpata o un fisioterapeuta, perquè t’arreglin l’estructura òssia o muscular i te la posin al lloc. Perquè tot s’ha afeblit.
Tothom ha de tenir cura de la seva salut. Un no pot prescindir del temps que té, perquè mai sap el que té o si li és sobrer. En el cas dels humans, ens solem trobar amb allò: “Ara m’han trobat... mira que n’estava de bé”. O allò: “Sembla que em fa mal alguna cosa”, i caure en el “ja passarà”. I això no pot ser.

Als edificis vells els sol passar el mateix. Surten escàpols d’aigua, o bé esquerdes... I hom ha de parar atenció si no vol que allò se li faci més gros. No podem fer com aquella dita: “El burro d’en Vitòria, sense pena ni glòria”. És a dir, no assabentar-nos del que passa, perquè malgrat tot ens podem trobar que l’edificació que ens caigui a sobre, o la salut faci figa per manca d’atenció deguda.

La vida sempre ha estat una lluita per aconseguir finalitats més saludables, amb tot el que calgui, per poder anar tirant. Si no és amb un esclop o amb una espardenya, com deien els avis.