Són quarts de deu, bufa el vent de ponent; no és fresc, més aviat humit, i bufa amb ganes. Els mosquits estan ben amagats, no se’n veuen, no els sento, no els noto ni damunt la pell ni a l’orella. El cel és llampant, clar, net com la patena, amb l’última llum com teló de fons. Aquest espectacle diari és “la mort del dia” i acte final, “l’imperi de la fosca”, una rutina diària que encisa, un malson que s’esvaeix quan surt la lluna.

A l’altura de la vista, camps i camps verds de plantes d’arròs, i amb la ruada matinal la xafogor és honrosa. Abans ha bufat la marinada pintant els xops amb fulles de plata, canyars sense fil, i lliris grocs a les voreres del canal, mentre els xiprers frenen el mestral per protegir la collita mentre cau l’aigua a rajos cada moment. És un privilegi gaudir-ho!