D’hortolans n’he conegut de tota mena, de petits amb hort propi o llogat i de grans aposentats amb una llarga tradició del conreu de la terra. Tal seria el cas dels hortolans de la vila de Caldes de Montbui; persones que del treball d’horta, en el passat, i encara en queden algunes, feren el seu mitjà de vida venent les verdures als firals.

Em comentava un d’aquests professionals de la terra —ja amb un feix d’anys d’experiència en el treball de l’horta i en la venda del seu producte en els mercats— que a la població de Caldes, vers el 1950, hi havia hagut unes quinze famílies que es dedicaven a la venda de les hortalisses al mercat de Sabadell.

Em deia —tot posant èmfasi en l’explicació— que es tractava de quinze carros de baranes amb bossa (espai penjat al fons del carro), carregats fins al capdamunt, i assistits d’un bon velam per tal de cobrir les mercaderies del sol, pluja, vent o fred. L’animal de tir, per a aquest transport, tant podia ser cavall com euga o mula. El cas és que aquest bestiar tenia diferents particularitats de potència al ser utilitzat per a aquest afer. La mula era un animal molt resistent i amb força, però menjava poc; per tant, més rendible. En canvi, el cavall tenia molta força, però menys resistència i menjava més.

Pel que fa les eugues, eren semblants a un cavall, però més dòcils.

Aquesta feina esdevenia —amb la poca mecanització que hi havia— molt estressant. Primer per conrear les verdures i després per haver-les de comercialitzar. Tot plegat comportava treballar molt i dormir poc, perquè les viandes, per anar al mercat, s’havien de recollir a la tarda, carregar-les al carro i a la mitjanit tenir-ho tot a punt per tal de poder marxar i arribar a les sis, l’hora punta que començava el mercat. Cinc hores trigaven per arribar a Sabadell. Hi havia qui aprofitava el viatge per dormir.

Era tant el costum de fer el mateix itinerari que els animals ja anaven sols, sense que ningú els manés, mentre els hortolans dormien durant tot el recorregut. S’explica aquesta anècdota: Una vegada l’animal s’aturà abans d’hora, i els del carro —astorats i mig endormiscats— escridassaven la bèstia per tal que continués.

—Arri, menut, arri, arri, no t’aturis! —li cridaven. El cas sorprenent fou que els carreters no s’havien adonat que la causa de l’aturada havia estat la Guàrdia Civil.

Els hortolans de més empenta solien fer tres mercats a la setmana. Hi havia qui anava a Moià, Vic i Puigcerdà, i dedicava de dilluns a diumenge, de manera seguida, a fer aquesta tasca el dies que calia. Per arribar a l’última població s’hi havien d’esmerçar un total de 45 hores, amb alguna parada sempre subjectada al carro, que era la seva casa ambulant. Estem parlant de quasi dos dies de viatge. Tot i que hi anaven tot l’any, als hiverns crus, sobretot a la Cerdanya amb neu, no hi solien anar massa. Cal tenir present que els millors mercats eren els de Vic i Puigcerdà, ja que la venda del producte els sortia més a compte.

Les verdures eren venudes segons l’època estacional. A l’hivern se solien vendre cols, pastanagues... De cara al bon temps, la cosa canviava i sobresortia sobretot el planter. A Moià de ben segur que tenien la verdura més fresca per no ser tan lluny.

Amb el temps el tema es va motoritzar i als mercats llunyans ja s’hi podia arribar amb una furgoneta, cosa que permetia que anar a mercat es pogués fer en un dia, si bé hi havia algú que —com que les verdures es podien quedar algunes hores dins el transport— solia cercar una pensió per dormir, per tal de no haver de matinar tant per ser puntual al firal. De totes maneres, d’aquella munió de pagesos de mercat avui en queden ben pocs; això sí, amb una agricultura intensiva mecanitzada.