He volgut rendir pleitesia a una democràcia, amb llarga tradició, com és la Gran Bretanya i des de l'atalaia del coll de Lilla, hi ha seguit l'esdeveniment, televisat en directe, per una munió de pobles, estats i nacions i us envio la meva crònica del dilluns dinou de setembre, del funeral d'Estat de la Queen díAnglaterra.

Des que tinc ús de raó sé que és la Reina. Als 18 anys al primer curs d'universitat, vam viure amb l'acabada d'estrenar tele, i en blanc-i-negra, les exèquies de Winston Churchill, que també van ser a Westminster. I també en aquella, època, anys seixanta, el catedràtic de dret polític de Barcelona, Manuel Jiménez de Parga, perquè ni havia un, de titular, per tot Catalunya i Balears, i deien que no era franquista, ensenyava des de la càtedra. I tenia que ensenyar el  Dret polític que tocava, a la democràcia orgànica que deien era el nostre, i a més a més, ensenyava el dret constitucional de les grans democràcies amb tradició democràtica...i podíem comparar; i quan les diferències eren molt grosses, s'omplia l'aula d'espontanis i al poc de polis de la secreta, i tornava la rutina; però va servir, perquè molts entenguéssim que la Gran Bretanya, sempre ha sigut de les que han sortit més ben parades, políticament parlant.

Anem a l'espectacle visual del funeral. Diuen quatre mil milions... mes de la meitat de la humanitat, ho ha seguit o se n'assabenta visualment. Edemes Anglaterra es declara dia festiu, el del funeral per la Reina, i la gernació al pas de la comitiva, és constant i aclaparadora.

El més gran aparador de la monarquia, una simbiosi entre el glamur i el poder. Tot mil·limetrat pels responsables de seguretat. És el poder de més de mig món reunit. I està present, el que es coneix com a primer món. Tots es poden mirar, saludar i ensumar entre ells, juntets, en el si de l'abadia de Westminster. I alguns comentaristes de televisions espanyoles i autonòmiques, criticant aïradament, que l'emèrit se'ls hi hagi colat en els mateixos nassos de tot Londres, amb el silenci de la Corina i la mansuetud de l'Emèrita Sofia. La Pilar Eyre, periodista nascuda a Barcelona, no pot més i diu per tele tres, que l'Emèrit ha fet un pèssim servei a la Monarquia i a l'Estat espanyol, presentant-se al funeral i damunt l'enganxen en una foto rient, Sofia somriu, la Letícia amb una mirada que mata i el Rei mirant fix cap endavant.

Mentrestant el Putin de Rússia està destruint Ucraïna, igual que els nazis ho van fer vuitanta anys endarrere; es veu que és un poble, que no cau massa bé a certs veïns. L'Església anglicana present, amb el Dean, i l'arquebisbe de Canterbury, Justin Welby. El fèretre Real és conduït de Westminster a l'abadia, sense tracció animal. Són la marina real en pes que tira el carro,142 militars, i uns quants gaiters. Uniformes per donar i per vendre, i de tota mena de coloraines, a excepció de la uniformitat del dol negre, i els jaques dels centenars que els hi va tocar viureu des de dins. A les 11.58 el fèretre treu el cap, i tothom acota el cap. L'arquebisbe de Canterbury diu que Elisabet II, es troba davant Déu totpoderós, i Déu, és trobarà davant de la defensora de la fe anglicana, que espera la seva resurrecció, així.

On és oh mort la teva victòria?. On és, oh mort, el teu agulló?...(Sant Pau als corintis).

L'escolania canta l'himne, amb estrena mundial pel funeral de la Reina. L'arquebisbe des de la trona, invoca l'esperit sant perquè ompli els nostres cors. I recorda que Jesús va dir: "Jo soc el camí, la veritat i la vida"... mira, igual que els catòlics, però ells no tenen Altar.

Toc de corneta. Dos minuts de silenci... els avions no s'han parat, però tampoc han aterrat. En el silenci televisat, s'ha sentit un gros espetec, en forma d'esternut final: Deu, salvi al Rei... Carles III, ja no canta, com va fer sa mare durant setanta anys.

Al Castell de Windsor i a la tarda, li treuen del fèretre la corona reial, l'orbe i el ceptre, i allí es queda, sense els signes del seu regnat, i el món passa pàgina.