Voldria que la meva columna setmanal no fos tan reiterativa en termes polítics, ja que em diverteix més explicar histories del perquè de tot plegat.

Però és de rabiosa actualitat la picabaralla entre els independentistes, o sigui entre el meus... I nos, profusament jubilat, mirant-ho des de lluny.

Ja sabeu, els que em llegiu, que vaig ser un dels impulsors de Convergència a Tarragona cap allà els anys 75-76 del segle passat.

Nos sí que sap, perquè va tenir la sort d’experimentar-ho, que del 85 del segle XX fins al 2005 del XXI, Catalunya va viure en un Primer Món; va ser dels meus quaranta als seixanta anys. Al·leluia, podré traspassar cap al Paradís amb l’experiència d’haver conegut que és el que se sent.

Ara, venim de la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional, en què un estatut aprovat pel Parlament català i el Congrés d’Espanya és “afinat” pels jutges. Es repeteix la història de l’estatut del 32, i es constata “que el todo atado” del dictador Franco segueix vigent.

Rebla el clau de les meves sospites el fet que l’1 d’octubre de fa cinc anys vam sofrir un esclat de violència per part de la policia espanyola contra la nostra revolució pacífica entorn del dret a votar la possibilitat d’un referèndum en democràcia.

També sabem que de Catalunya surten cap a Hisenda més diners dels que tornen, i no ofereixen cap solució, ni la de ser tractats com el poble basc almenys, per allò de mirar de fer amics.

El dia 23 de setembre, Nova Conca va publicar el meu article setmanal “DUI sí, DUI no”, una mica premonitori.

És obvi l’ambient de crisi de confiança que es respira al Parlament entre els socis independentistes que manen a la Generalitat.

Un que em llegeix, de la meva edat i similar pensament polític, parlant de l’article, em diu: “No t’ho creuràs, però el raonament d’aquest article, tal com l’exposes, em sembla excel·lent, encertat i recomanable.”

Un altre seguidor de més de 90 anys em diu: “Per mi les aspiracions independentistes, de moment, són entelèquies de somnis romàntics.”

Una companya sempre activa diu: “T’hem llegit i excepte en algun matís hi estaria d’acord. El que compta és l’anhel comú i no defallir”.

I un altre comunicació: “Penso que no farem res, els d’allà al mig s’estan fregant les mans, aquest noiet de president penso que no te carisma ni categoria.”

I un últim: “Una anàlisi i una interpretació realista del problema català de fons, les quals comparteixo.”

Bé, encara no estic sol!

I la gent jove, què en deu opinar, perquè a mi em sembla que no em llegeixen ni els meus nets.

El govern d’Espanya reconeix que a Catalunya hi ha un conflicte... però no s’hi posen mai.

El govern de Catalunya reconeix conflicte entre ells i insinuen qüestions de confiança, i donen solucions de “claredat” que no acaben d’aclarir; tindran de fer les matisacions i decisions ara, dins del debat de l’estat de la nació.

És obvi que no ens hem de moure de l’esperit de l’1 d’Octubre, i tornar-ho a fer, després de la sentència del constitucional del 2010... prou que s’explica per a qui ho vulgui entendre.

Però tornar-ho a fer —per guanyar—, i això suposa que el sondeig del que es vol votar ha de ser molt acurat. Sabem que dins de Catalunya tenim el no de les dretes espanyoles, de part dels comuns, de la majoria de socialistes.

I si Esquerra Republicana no es decideix, tindrem el sí de Junts, del nou partit transversal a crear, i dels d’Esquerra que s’escapin dels “aragonesismes”; el que la CUP decideixi, segons els manin els de l’assemblea... Mira, ara els de Junts també faran consulta el 6 i 7 d’octubre —aquí barrejo realitats i ciència-ficció.

Si no està clar que superem els 68 diputats, a callar i esperar. A excepció que algú sàpiga fer màgia amb èxit.

Si es veu clar, que comenci l’escomesa, que no té per què ser una repetició de l’1 d’Octubre.

Que funcionin les xarxes socials, que s’inventin formes de dir massivament a la Comunitat Europea quants volem Catalunya com a nació sobirana, i si voleu, es pot parlar fins de la per mi fastigosa paraula Estat.

No obstant, aquests dies ens toca parlar i opinar sobre concreció i garanties, ja que la voluntat de compliment de l’acord ja es pressuposa...com a la mili, on quan et preguntaven per escrit si tenies valor, la resposta ja estava impresa: “valor se le supone”; doncs la voluntat de compliment d’acords ja se suposa.

Però el diumenge trameto l’article perquè sortís sortir publicat el divendres... I la solució, els que ens governen, la seguiran fent madurar lentament.

Per compensar us deixo en companyia d’uns versets de Dàmaris Gelabert:

“La tardor que jo conec té gust de raïm i cep.

D’olivera i de pluja fina, de bolets amb julivert.

La tardor que jo conec, porta figues i fruits secs,

mandarines i magranes i el primer dia de fred.”