La paràbola de l’evangeli de Lluc, d’aquest diumenge 25 de setembre, ens porta a una reflexió molt actual que es va repetint al llarg dels temps. Ens diu que hi havia un captaire que es deia Llàtzer (nom derivat de l’hebreu el’azar, que significa “Déu ajuda”, encara que en vida no va gaudir, pel que sembla, de l’ajuda divina. Li va tocar en desgràcia ser captaire, com a tants milions d’éssers humans avui al nostre món.

Llàtzer estava postrat al portal de la casa d’un ric sense nom, un de tants, al qual tradicionalment se l’ha qualificat d’“epuló”, o sigui que “banqueteja” sense mesura, és a dir que només es preocupava de fer banquets, sense tenir en compte els pobres.

Moren tots dos, i el ric és enterrat amb tota pompa, però és portat a l’“Hades” o “regne de la mort”. Mentre que a Llàtzer, —no es parla de cap ritus funerari—, però, “els àngels el porten al si d’Abraham”. Amb imatges populars del seu temps, Jesús ens recorda que Déu té l’última paraula.

Aquí al ric no se’l jutja com a explotador, simplement ha gaudit de la seva riquesa hi ha passat d’atendre els altres. La seva falta és la indiferència.

Amb aquest concepte d’entendre la vida centrat en el desinterès i despreocupació pels altres ha estat la manera de fer, avui i encara, d’una sèrie de gent situada en la riquesa i que dona valor només a la fortuna i al diner, que han depreciat l’ésser humà. Aquesta manera de fer és el resultat d’una manera d’entendre el món, en què un sistema capitalista basat en un neoliberalisme salvatge s’ha imposat, desbancant de tal manera els autèntics valors evangèlics de justícia, solidaritat i humanitat. Amb aquesta forma d’actuar d’una part del nostre món, els observadors assenyalen que està creixent en la nostra societat una actitud d’apatia o falta de sensibilitat davant del patiment dels altres.

Així doncs, tenim un seguit d’actituds que ens ho confirmen, com per exemple: s’evita de mil maneres el contacte directe amb les persones que pateixen, i a poc a poc la humanitat va desapareixent de la persona. De mica en mica, ens anem fent cada vegada més incapaços de percebre la seva aflicció, dolor, pena, sofriment...

Com diria algú, la presència de la figura d’un nen captaire ens molesta. La trobada d’un amic malalt terminal ens torba. No sabem ni què fer ni què dir, de vegades optem per distanciar-nos-en i tornar-nos-en més aviat a les nostres ocupacions. No deixar-nos afectar, preocupar o implicar.

Si el sofriment és lluny se’ns fa fàcil. S’ha après pels mitjans —cosa sovintejada— a reduir la fam, la misèria o la malaltia a dades, números i estadístiques que ens informen de la realitat gairebé sense tocar el nostre cor. També se saben contemplar sofriments horribles a la televisió, però, a través de la pantalla, el sofriment sempre és més irreal i menys tangible. Quan el patiment afecta algú més proper a nosaltres, ens esforcem de mil maneres per tal d’anestesiar el nostre cor.

No es poden eludir responsabilitats, i menys dels nostres semblants, enfront del patiment d’algú.

S’ha de pensar a millorar i viure en l’esperança, i pensar que és possible fer un altre món.