Es conta que durant la Segona Guerra Mundial els comandaments dels aliats, els francesos, anglesos i americans que planejaven el desembarcament a les platges de Normandia, ni s’entenien ni s’apreciaven, però hi havia un comandament suprem i aquest estava clar i, per tant, també ho estava el pla d’acció i van fer el que van fer per guanyar la guerra.

Si parlem del dret a decidir, direm que l’1 d’Octubre va ser un acte de llibertat, perquè més de dos milions de persones s’atrevissin a pensar per elles mateixes —com deia un articulista—, s’organitzessin eficaçment vencent la por, suportessin la violència de l’Estat i defensessin drets civils universals amb maduresa cívica i democràtica inigualable. Un dia més, en la història de les llibertats perdudes dels catalans, que no es pot oblidar.

Ara bé, el resultat final d’aquell octubre, per les circumstàncies viscudes a posteriori degut a la repressió exercida per l’Estat, s’ha convertit en un record agre, a què s’han d’afegir els retrets i divisions internes que encara perduren. Malgrat tot això, l’independentisme ha de recórrer a la maduresa i no perdre de vista —com assenyalen els analistes— que per tirar endavant les seves legítimes reivindicacions com a tals s’han d’unir i unificar esforços.

L’exemple plantejat al principi d’aquest curt article podria ser una alternativa. Per altra banda, l’independentisme ha d’enfocar el seu camp d’acció a voler governar i dirimir les temàtiques socials i econòmiques del país, no deixar-ho a les mans dels contraris, més quan es té majoria per fer-ho.

I el que es veu és que cal vèncer de l’estat espanyol les temptacions autoritàries que ens tenen. Cal guanyar-se l’afecte d’una majoria sòlida de catalans. El fet de governar bé per a tothom és important, per omplir-se de raons positives a favor del sobiranisme de la ciutadania i de Catalunya.