“Precarietat laboral, precarietat vital”; títol d’una documentació que llegia no fa massa dies d’un quadern de Cristianisme i Justícia, que posava sobre la taula una anàlisis de la nova reforma laboral aprovada el desembre de 2021, ratificada a principis d’aquest any pel Congrés dels Diputats. L’interès d’aquesta llei sembla ser que es tractava d’erradicar les diverses debilitats estructurals del mercat de treball espanyol, com l’etern atur, la temporalitat de les feines i els sous baixos, que en definitiva han estat els tres pilars que fa tant de temps que han anat fonamentant la precarietat en sòl estatal.

Donant una visió generalitzada sobre aquesta qüestió, direm que l’últim informe de Foessa (Foment d’Estudis Socials i Sociologia Aplicada) posava de manifest amb dades rigoroses sobre la pobres que a escala estatal un terç de la població està en risc de ser-ho. Una dada referent a la diòcesi de Barcelona estimava que existeixen 97.000 llars que tenen tots els membres actius sense feina.

Jo diria que s’hi afegeixen tres problemes, en aquesta realitat expressada, que són causa de la pobresa i de la desigualtat social: el primer, el mercat laboral precari; el segon, les dificultats per accedir a l’habitatge i la falta d’ingressos mínims per anar tirant amb dignitat; el tercer, la falta de la defensa de drets socials.

Un altre sector seria el sector juvenil, ja que molts joves estan abocats a la pobresa, a causa de precarietat laboral i la falta d’accés a l’habitatge. Tot i havent-hi jovent amb bona qualificació pels seus estudis, solen fer feines molt per sota de la seva formació. Davant d’aquesta dificultat, se’ls fa difícil portar a terme els propis projectes i cauen en la frustració, mai desitjada.

Si parlem de la pandèmia, direm que no hi ha ajudat. Ara bé, tornant a la nova reforma laboral, s’espera que resolgui la precarietat laboral, que aquesta desaparegui i doni estabilitat a la població treballadora, cosa que està per veure.

Per altra banda, es veuria bé pensar en les persones que s’han quedat sense feina i que tenen la necessitat i les ganes de treballar, que els subsidis que els ajuden per viure siguin temporals fins a la incorporació a una feina digna. Perquè això funcioni, s’hauria d’acompanyar l’afectat en la transició laboral. Aquest exercici s’hauria de considerar —tal com assenyalen els experts— com una inversió, i no com una despesa.

Pel que fa l’actuació política dins l’àmbit laboral i econòmic, haurien de mantenir el diàleg en condicions d’igualtat tant treballadors com empresaris. Perquè el que està en joc és la dignitat de la persona.