Nemesi era un xicot alegre, una mica baliga-balaga, també inquiet, viu i lleuger en les decisions, i per acabar, un xic passota. Una mancança que se li notava als 22 anys era la de no ser massa treballador, però sí amant de la bona vida, qualitat aquesta que tenia preocupat el seu oncle, don Pràxedes.

Pràxedes havia fet molts diners fabricant llaunes oli d’oliva (AOVE), que enviava als Estats Units i altres països saxons. Aquesta frenètica activitat el mantingué tan ocupat que el distragué de casar-se, motiu pel qual no tingué fills, ni tampoc de naturals, en ser una persona com cal. Aquesta situació el tingué preocupat, sabent que no tenia cap descendent ni familiars, per tant havia de deixar l’herència al seu nebot Nemesi. No es creguin que fos una herència petita, ni mitjana, ja que anava pels 70.000.000 enquadrats en dos capítols: deu milions en efectiu als bancs per a les seves peremptòries necessitats i la resta en negocis que disposava en diverses parts del món i immobles en alguns llocs del país.

L’home feia temps que anava pensant com quedaria d’exhausta i mancada la seva fortuna si l’heretava el malgastador del seu nebot. Havia de fer alguna cosa; li havia de treure el vici de la despesa, obligat per alguna teràpia de tipus psicològic que li amargués les ganes de gastar per a sempre més.

I la va manegar... Caram si se’n va sortir!

L’estratègia? Un testament original, en dir que el nomenaria hereu universal només amb condicions; millor dit, amb una condició: haver de gastar-se 1.000.000 en un mes, però amb l’estipulació ferma que si no aconseguia gastar-se’l, l’herència revertiria a Càritas perquè alimentés a mig món. La subtilesa d’aquesta decisió anava compresa amb la picarona i restrictiva disposició ressaltada en el testament amb relleu: la despesa del milió havia de ser a base de consum personal, és a dir, no podia ni li valdria fer donatius ni regals de cap mena a ningú, ni tal sols en propines; tampoc no podia jugar-se’ls ni apostar-los en cap classe de joc, ni fer despeses abusives alienes al consum. A més, per fer-se càrrec de l’herència hauria de justificar pas a pas les despeses que hagués fet.

Quan li llegiren el testament, se li il·luminaren els ulls. ¿Gastar-se un milió en un mes tan sols en consum personal? Això ja està fet...!

Després, quan feu números, ja no ho veia tan clar, no li sortien ni anant a restaurants de cinc estels, teatres cars, ni viatjant en primera classe, comprant peces de roba de mil euros, res; amb totes aquelles xifres no arribava a gastar ni un terç del milió.

En fi, anava a tirar la gorra al foc quan el destí li facilità parlar amb el Dr. Cid, metge amic que havia estat un parell d’anys a Dubai assistint un xeic del petroli, la qual cosa li valgué retornar ric a casa.

Llavors el metge li va presentar Burj Al Arab.

Burj Al Arab no és cap persona; és un hotel. El Dr. Cid li va parlar amb detall del Burj Al Arab, de què ara l’autor fa una breu referència:

“Burj Al Arab (en àrab, “Torre dels àrabs”) és un hotel de luxe de 321 metres d’altura. Està situat al mar del golf Pèrsic, sobre una illa artificial localitzada a 270 metres de la platja, connectada a terra ferma mitjançant un pont. A la coberta de l’hotel hi ha un heliport per aterrar-hi els dignataris arribats en helicòpter. La decoració interior de l’hotel és concebuda a base de marbres, vellut i làmines d’or. Al vestíbul, el sostre decorat amb colors brillants de lluentors àuries; els salons menjador, dotats de fonts d’aigua i punts de llum d’espectaculars multicolors i aquaris gegants amb tota mena de fauna marina. Disposa de 202 habitacions. La suite més petita ocupa una àrea de 169 m², i la més gran, de 780 m², totes dotades d’aixeteria d’or i marqueteries de fusta noble i cortinatges de damasos de seda. Posseeix nou restaurants amb un cambrer per a cada taula; el restaurant més luxós està immers sota el mar, i ofereix als comensals una vista subaquàtica a través d’un vitrall panoràmic. Un altre restaurant està situat a 200 metres d’altura, sobre una plataforma voladissa que s’estén 27 metres a cada costat del masteler central, al qual s’arriba per mitjà d’un ascensor exterior panoràmic que permet una visió àmplia de la ciutat de Dubai. Aquest hotel té la condició de ser “l’únic hotel de set estrelles del món”.

Nemesi es va quedar gelat escoltant el Dr. Cid, i més encara quan es va assabentar dels preus. Observin: 2.500 $ i 40.000 $ per nit segons l’habitació; i la Royal Suite, tarifada en 137.716 $ per nit!, amb la qual cosa és classificada en el rànquing mundial hoteler com la primera estança/habitació de luxe.

Nemesi va quedar groc de moment, però es refeu de seguida a l’il·luminar-se-li sobtadament el magí tot fent aquesta senzilla operació algebraica: 1.000.000 : 137.716 = 7,2.

És a dir; amb set dies d’estança a l’hotel Burj Al Arab, gaudint la confortable Suite Royal, es desfaria del milió de dòlars, i compliria per tant les clàusules testamentàries. A més, li sobrarien aquells “0,2” per fer front als viatges. No s’oblidaria pas de requerir la factura.

Una vegada presentats els justificants a la notaria i haver acceptat l’herència, una cosa diferent se li notà al caràcter de Nemesi: havia canviat. Aquella vida de luxe, de tantes birimboies socials, les etiquetes, l’haver d’anar rígid tot el dia, saludar amb inclinacions de cap els xeics que se’ls trobava arreu, sofisticacions en els menjars,no poder tastar l’alcohol i més emprius que ja no recorda, van fer que quedés fart d’aquella vida i li agafés fàstic al món de la despesa, que va rebutjar per a sempre més.

Amb tot plegat, doncs, es ben pot dir que l’oncle Pràxedes se’n sortí d’haver-lo fet un home com cal. Ara, amb tota seguretat, es trobaria satisfet a l’altra part de món.