Si, ja se que els de Junts, han decidit fer el seu camí del desert i tornar purificats, i els d’esquerra Republicana ,en decidit no deixar el govern que tan els hi ha costat conquerir, i cadascú diu del altre, que ells son mes independentistes i els dos s’acusen de ser botiflers.Avui passo; massa soroll, ja hi anirem tornant.

Ara, ja puc anar fent inventaris al tombant de la meva vida.

El meu dia a dia, dels últims cinquanta ha sigut mar i muntanya...de Lilla al Cap Salou.I les meves principals aficions, i me’n deixo al tinter, han sigut 30 anys d’esquí, dels 30 anys que vaig començar de veritat i fins el seixanta que també vaig plegar de veritat, tat.

I quaranta anys de navegació i armador (que vol dir vaixell propi), i ara encara m’embarco, amb l’únic amic armador que em queda...els demes vaixell venut i /o armador traspassat.

L’esqui; hi tingut tres llocs preferents per repartir els trenta anys ; Sarller a la vall de Benasc, Vaquèira a la vall d’Aran, i Andorra , el país dels pirineus.

Dels anys seixanta als vuitanta, la reina i nos, hem vist néixer totes les estacions d’esquí, i tots els ports esportius dels Països Catalans, lentament, amb ensurts i fallides, pro anar-hi anant.

Mira sort tinguda, no enganxar cap guerra, i mira que en tenen ganes els que tenen el poder; i mar i muntanya, no per fugir o morir, sinó per gaudir. Soc conscient que no tothom pot dir el mateix. Laus Deo!

Tot això que detallo ho vaig començar a fruir a partir dels meus trenta anys, com la majoria de la meva gent generacional. Es veu que els primers trenta anys eren per espavilar-se, doncs no acostumàvem a ser rics de família, encara que tampoc pobres.

Pro tinc de tornar al títol del article, la novel•la, la deixarem per quan toqui.

Andorra la conec des de els meus quinze anys, o sigui en fa seixanta dos que hi vaig .Hi vist de prop el seu procés, i de pagesos, bosqui mans de carboneres i ramaders a botiguers de lo bo i millor, dominis d’esqui,restauradors i hostalers. I la funció publica ha nodrit, no obstant la difícil orografia del petit país; de carreteres, túnels i zones peà tonals, a dojo.

Per la llengua ,ho tenen i ho tenim molt fàcil, tots els que volem i podem. En els llocs oficials, tenen un cartell discret que diu : “En català ens entendrem”. Que bonic.

Així “les escapades” de nos, a la meva vida passen del centenar, i si suméssim les pernoctacions, crec que hi dormit mes d’un any sencer de la meva existència en aquelles latituds, pro no em serveix per desgravar a hisenda.

La ultima, ha sigut quatre dies de finals de setembre. Vam anar a veure les ultimes novetats de miradors penjats, sortint de Canillo amb bus, per evitar l’embús dels cotxes privats; es visita el mirador de la roca d’en Quer i el pont tibetà. Espectacular.

També vam pujar amb el telefèric de la Massana a les pistes de Pal i Arinsal.

Si senyor, les pistes que al hivern serveixen per esquiar, al estiu serveixen per circuits en bici, amb lo que estan aconseguint doblar el temps d’aprofitament. També funcionen els grups, monitors ,botigues amb lloguer de bicis de muntanya elèctriques, que les venen a mes de quatre mil euros...si considerem que una bici de passeig elèctrica, com la meva no arriba als mil euros, doncs comparem.

De lo vist, escoltat, llegit i pensat, del perquè Andorra a arribat fins aquí, em quedo en una xerrada amb un historiador andorrà que hem va dir, ara fa un any, passeig ant per el santuari de Meritxell :

Andorra fa 700 anys que te les mateixes fronteres! Quina sort! La nostra Catalunya en 700 anys i amb l’ajuda de les espanyes, ha perdut el imperi que es va crear, mes la Catalunya nord, que el estat espanyol va entregar al estat francès, mes la franja de ponent, que al crear les províncies al S.XIX, van llaurar mes o menys cent kilòmetres de nord a sud i uns quaranta kilòmetres d’ampla i es va donar a les províncies de l’Aragó i país valencià; es lo conegut com La Franja, que encara aguanta a cops de menyspreu, la llengua catalana.

Diu, l´historiador, que la sort de no haver perdut integritat entre França i Espanya, dos bons depredadors, es gracies al fet que fins ara fa cinquanta anys, ha sigut un país molt pobre, i així ho va saber “vendre” al exterior. I acaba dient, que quan els veïns se n´han adonat, Europa ja havia entrat en una solida democràcia, a la que Andorra, també si hi apuntat a la seva manera, i ha acabat sent primer mon, quasi d’amagat.

El reves de lo que s’ha fet a Catalunya, que sempre hem anat d’innovadors i emprenedors, i per això no ens deixen marxar d’Espanya ni per anar a pixar.

I com que no queda massa fi acabar així, ho faré amb uns versets dels goigs a Meritxell, patrona del Principat d’Andorra, i que ja hi transcrit en alguna altre ocasió:

"Beneit sigui tothora, el dolç nom de Meritxell, pel romeu, que aquí us implora, dels comptats de Foix i Urgell. De la Conca i la Cerdanya us venen a visitar, de Meritxell, verge santa, vulgueu-nos sempre ajudar.