Durant l’estada meva a l’Exèrcit de l’Àfrica vaig conèixer molts tipus eclèctics, alguns fins i tot simpàtics, com el cas, que ja he explicat en alguna ocasió, d’aquell brigada d’infanteria que en un permís a Mauritània va comprar una esclava negra que finalment es va poder emportar a Espanya després de vèncer moltes dificultats i trifulgues.

El d’avui és també un tipus castís que abans d’incorporar-se a l’Exèrcit havia estat infermer a les cofurnes socials de l’Àfrica central. No recordo exactament si a Uganda, Ruanda o el Camerun, però sí amb població d’absoluta majoria negra.

En aquests països solen abundar les denominades races, que lluny d’agermanar-se, de tant en tant, contràriament, es peguen cada batussa com per deixar les poblacions al 50% del seu cens; en aquests casos, els metges i infermers tenen molta feina, però el curiós del cas és que normalment aquests professionals surten indemnes de les batalles al ser considerats per les dues faccions rivals béns d’interès personal per curar els seus propis ferits, amb la qual cosa poden passar en un moment atendre els ferits de la bandera de pals blaus als de la bandera roja i negra.

Aquest fou l’ambient on es trobà el nostre amic Fermín Marquessio, el qual ens podria comptar cent i una anècdotes dels batibulls que va viure al país. Avui només n’explicarem un.

En un dispensari de la selva africana en temps de pau, quan s’han acabat els tacons entre les ètnies, la feina de l’infermer és ben monòtona, ja que els indígenes només acudeixen al consultori de caixes de fusta per la picada d’una serp, haver xafat un vidre, treure un queixal, curar l’úlcera, el mal d’orella i, últimament, la partera quan necessita infantar, ja que de les malalties més greus, com càncers, apendicitis, tumors, i hemorràgies, ja se n’encarrega de curar-les el bruixot o xaman de torn.

Aquell dia feia la tarda plujosa, boirina i clima xafogós. El rellotge ja havia marcat les 7 pm. Fermín l’infermer ja no esperava clients, així que es posava endreçar el material sanitari a la vitrina de cristalls no massa nets: l’ampolla d’alcohol, el tou de cotó fluix, les pinces, les estenalles, la xeringa de goma, les tisores i el tensiòmetre. Ell ja donava la jornada per closa i havia tancat la porta de la creu vermella del carrer, quan de cop i volta escoltà un ronc que la seva orella interpretà com a so humà (era un expert en sons guturals). Aquella veu pronuncià nomes dues paraules: “Favó, ajuda.”

Cap sorpresa, era la veu del Justin Haile, un comerciant de peix del port, que s’expressava en llengua maa.

—Què vols, Justin?

—Voldria que m’apanyessis la meva esposa Nabbia.

Va entrar acompanyat d’una dona de mitja edat negra com l’atzabeja.

Fermí la inspeccionà. Efectivament tenia els ulls vermells, el braç dret una mica torçat, una lleugera coixesa i els pits flàccids.

—Que me la componguis!

—I perquè vols que l’hi arregli a aquestes hores?

Haile fou ben expeditiu: —Doncs mira, demà a la ciutat de Goma, del Congo, hi ha mercat d’esclaves i la voldria portar allí i que es veies bé per vendre-la.