A finals de setembre, quan els dies comencen a declinar, vam anar la meva muller i un servidor a visitar un amic, en Segimon, ramader de vaques, a la Pobla de Lillet (Berguedà). Arribàrem a mig matí a una hora convinguda, al bar que a la vegada era botiga d’embotits tradicionals anomenat Can Falgars.

El trobàrem juntament amb el seu ajudant, l’Àngel, tots dos entaulats i esmorzant, amb un plat de cigrons i amb una truita de dos ous inclosa, acompanyat, això sí, com a beguda, d’un vi blanc fresquet i convenientment ajudat d’unes llesques de pa blanc ben sucat de tomàquet i oli del raig. I, per finalitzar tan bona menja, es complaïen amb un cafè ben calent i amb un rajolí de conyac, per acabar-ho d’adobar.

Mentre els nostres amics acabaven de cruspir-se satisfactòriament l’esmorzar, nosaltres ens vam asseure en una taula prop d’ells i demanàrem un cafè amb llet, per tal de fer temps i a la vegada fer-la petar (conversar). De les moltes coses que allí es digueren d’interès general i d’aquells paratges, n’hi hagué una que ens va cridar molt l’atenció, i que no l’havíem sentit a dir mai.

L’Àngel, home d’uns cinquanta i cinc anys, bregat en feines de camp i muntanya, explicava, animadament, que el seu pare, d’ofici pagès —entre altres afers— havia après a fer-se les forquilles i culleres de fusta de boix i uns collars petits amb fusta de pi, a punta d’un ganivet de fulla corba o gratussa (eina de fuster o escloper que serveix per buidar la fusta). I ens deia que els objectes en qüestió treballats els solien musicar, és a dir, hi feien un seguit de filigranes decoratives. Heus aquí, ja teníem la paraula: musicar la

fusta.

Cercant més informació sobre el mot musicat, entràrem a la pàgina d’internet del museu etnogràfic de Ripoll, i se’ns va ampliar el nostre univers del saber en un paràgraf que deia el següent: “Al llarg de l’estiueig o en les hores mortes de l’hivern, mentre el rabadà (ajudant d’un pastor) tocava el flabiol, el pastor s’entretenia treballant la fusta de boix o de pi, elaborant estris que li serien útils a la muntanya, i a vegades, fent objectes d’art popular decorats amb incisions (en el llenguatge dels pastors eren musicats)...”.

Josep Pla (1897-1981), en la seva Guia de Catalunya, edició feta en català vers el 1971 (ja que la primera fou feta en castellà el 1961), en l’apartat “Ribes, el país dels pastors”, en un paràgraf de la pàgina 108, en fa esment, quan ens diu: “Els vells pastors, a les hores de lleure, solen entretenir-se fent treballs manuals: culleres i forquilles de boix, gots, collars, esclops i objectes rústecs i de tota mena. Els fan a punta de ganivet i els omplen de dibuixos deliciosos. D’aquesta feina —ens deia Josep Pla— els pastors en diuen musicar, mot finíssim que sembla concentrar tota l’essència de divagació atenta de l’artesania...”.

La vida dels pastors, de Salvador Vilarrasa i Vall (1870-1943), en una segona edició de l’any 1981 (la primera fou feta el 1935), ens parlava de manera extensa d’aquesta matèria i afegia a les últimes pàgines del seu llibre, amb un fabulós vocabulari pastoral, que la paraula musicar són els dibuixos que fan els pastors als collars i altres objectes.

No ha esdevingut pas l’única informació bibliogràfica, pel que he pogut esbrinar sobre la temàtica esmentada. Amb dates anteriors del segle XX i de mitjans i finals del XIX, hi ha dos llibres més que ens parlen de la vida dels pastors i, no cal dir-ho, d’altres de posteriors situats al nostre temps.

L’Àngel, el nostre interlocutor, juntament amb l’amo de les vaques, ens tingueren distrets, amb les seves històries riques de vivències sobre la vida de la gent de la muntanya, durant tota la jornada de la nostra estada amb ells.