Sembles una badoquera!

Ho deia una persona gran a un infant que estava badant. No sé si la paraula era encertada, dir badoquera a la mainada, perquè estava distreta. El cas és que aquest mot —ara de més gran— l’havia sentit en altres bandes, sobretot a les cases on hi havia figueres, ja que feien servir una canya llarga, amb el nom de canya badoquera, per tal d’abastar figues de la part alta d’una figuera.

Sempre hi ha algú que podria dir —per desconeixement— que enfilant-se dalt de l’arbre seria suficient per abastar el fruit d’una figa. El cas és que la fusta de figuera, si hi poses el peu i t’hi repenges, la branca sol trencar-se amb molta facilitat, no s’esqueixa com altres arbres. Llavors podríem sentir a dir: la branca ha fet figa.

A casa meva no érem pas pagesos, però teníem un petit hort al darrere d’aquella llar, amb tres arbres fruiters no massa grans: una prunera, un presseguer i una figuera. La figuera era de poca amplada, prima, alta i de figues bones. No en recordo l’especialitat del fruit. El cas era que fèiem servir una canya badoquera, sense tenir coneixement del seu nom; en canvi, sí de la seva utilitat. Simplement dèiem:

—Agafeu la canya d’abastar figues.

I tot s’acabava aquí.

Al terme de Caldes hi hagut una forta tradició de pagès d’horta, tant de secà com de regadiu; el clima temperat i més aviat càlid li ho ha permès. També hi ha presència de figueres i atzavares amb figues de moro. El cas és que el tema de l’existència i informació del nom de la canya badoquera em va arribar des d’aquesta població. Tant és així que, parlant amb un cunyat que temps passat havia fet l’ofici de cisteller, em feia saber que a casa seva, en plena feina cistellera, els havien fet encàrrecs d’alguna remesa de canyes badoqueres, això sí, ben fetes, amb un estil propi de perfecció

Es tractava d’agafar una canya llarga —segons les necessitats—, s’aixafava la punta, i aquesta s’esberlava i quedava oberta en diferents tires. Tot seguit, al seu interior, s’hi posava una pedra petita, de tal manera que les tires quedessin separades, badades, obertes entre elles en forma cònica. I al mateix temps es lligaven per tal que mantinguessin la forma. Es llimaven les puntes de les tires, perquè facilitessin trencar la tija del fruit, que quedava enganxada a la branca, i així agafar-ne la figa.

En Ramon, un amic versat en aquest tema, em deia que les feia servir per agafar les figues de moro de les atzavares, ja que aquestes tenen moltes punxes. Tot i que intentava de treure-les amb un guants entremig de la sorra per tal de fer-les fora, sempre n’hi quedava alguna. El millor recurs —em deia— era posar-la al bell mig d’un plat i amb un ganivet i forquilla obrir-les pel mig, per tal de treure’n el fruit i així, tot seguit, cruspir-se-la.

També s’explica que a les figues de figuera, quan eren molt madures, i perquè l’aigua de la pluja no les fes malbé, amb la canya badoquera s’hi introduïa un cotó fluix o drap untat amb oli, i tot seguit s’untaven les figues. D’aquesta manera quedaven protegides dels aiguats, de la seva humitat, i no es florien.