Sota el mas Ventós, al coll de Lilla, hi passa la carretera de Tarragona a Lleida, i si t’hi entretens hi veus passar camions, i almenys una vegada a l’any al mateix lloc i posició en queda un de bolcat. Es posa en marxa el protocol i l’operació de retirada del camió i càrrega pot durar de vuit a deu hores tirant pel cap baix.

També passa sovint, portant un camió d’alt tonatge, que un amic i parent, en els temps en què estava permès un acompanyant, t’hi portava, i vaig anar amb un a la Rochelle, al Charente Marítim, de la França.

En haver pres notes del viatge, ara el reviurem i deixarem anar pensaments sobre aquesta complexa —com tantes altres— professió.

Soc recollit a la parada del bus de Lilla. Anem només amb la tractora, ja que es tracta d’anar a buscar a la factoria de vaixells Beneteau un remolc amb una casa de fusta, per portar-lo a l’Escala.

La cabina té notables comoditats: dues lliteres, nevera i cadires còmodes i regulables per a llargues conduccions. Dormim a la sortida d’Osca. El local estava tancat per descans setmanal. Truquem, ens obren i diuen que per als xofers professionals, cap problema.

A les vuit del matí, arregladets, ens posem en marxa per fer mil quilòmetres, amb constants càlculs mentals, donada la presència del tacògraf d’alta precisió, i “incorruptible”...Quan se t’acaba el temps, has de parar immediatament i a descansar nou hores seguides.

Bé, engego “el vídeo” del paisatge i ens cruspim els Pirineus, el país d’Oc, les Landes, Bordeus, on el majestuós riu Garona es troba amb l’Atlàntic... tan petitet i rialler, que corre en el seu naixement a la Val d’Aran.

Seguim amunt amb la tractora, que en no portar remolc s’assembla al camió de Pandiani, aquell jugador que va ser de l’Espanyol de Barcelona, que anava als entrenaments muntat dalt de la seva tractora.

Dinem en unes taules sota un bosc, quan el tacògraf ho mana; el xofer sense alcohol, i el viatger sense cap possibilitat tècnica i legal per conduir, ja que pren el que vol, que per això és un home gran i hedonista.

Dic això perquè ara es comença a dir i escriure que els nascuts entre els anys 40 i 60 del segle passat —nos és del 45— som els que hem gaudit de les màximes possibilitats de benestar econòmic, mai viscudes a Espanya i Catalunya en anys i segles pretèrits, i tot això amb molts aspectes tècnics: neix la televisió, l’educació es massifica, s’amplia entrada i creació d’universitats, que passen de dotze per a tot Espanya fins als anys seixanta als centenars de l’actualitat. Ple accés a la feina. S’estrenen propietats, i les parelles es fan i es desfan, i la decadència que això comporta; ens diuen que enfonsarà les generacions posteriors, amb crisis apocalíptiques... Això deu ser perquè la gent no es dediqui a adorar els déus falsos.

Bé, feta aquesta disquisició, pròpia d’un viatger lliurepensador, seguim amb l’iter.

Acabàvem de dir que es veia poca policia quan ens para una patrulla de la Gendarmeria especialitzada en transport. El primer que pregunten és per què anem amb una tractora sense càrrega; explica i demostra el company, amb papers, que anem a la factoria Beneteau (fabriquen vaixells i iots), a buscar una casa-exposició per traslladar-la a l’Escala, a la Costa Brava.

Demanen justificants dels tiquets d’autopista, els trossos que vam agafar-la, i com que quadra, ataquen el tacògraf i comproven la conducció dels últims vint-i-cinc dies i després d’un llarg silenci i estudi de les dades, tancats a la seva furgoneta, diuen “c’est parfaite”, i ens donen un justificant de control, i cap denúncia. Eureka.

Bé, tot seguint per l’oest, anem nord amunt, i com que el tacògraf diu que hem d’anar a dormir, ens decidim per l’illa de Re, davant de la Rochelle, que fins a començament dels 90 del segle XX era illa de veritat. Ara té pont amb la metròpoli, i nosaltres, amb la tractora a l’illa de Re, tota plena de jubilats francesos de classe mitja-alta, almenys a l’octubre.

Demanem informació sobre el bon menjar, i cada u hi diu la seva. No obstant, veient que podríem tenir més capacitat d’expressar-nos en castellà, criden un noi, d’uns trenta anys, arracades, pírcings i penjolls, i dins el cotxe del qual surt hi porta exposat, al vidre del darrere, una ikurriña i els “Presoak kalera”.

El primer que diu: “De dónde sois”. I el viatger contesta: “Som catalans”. Es va complir la profecia d’en Carod Rovira, ja que no ens va passar res, i fins ens van informar i ens vam cruspir un “plateu royal” per celebrar que estàvem al país de les “huitres”, i el marisc.

A les 9 pm el camió se’n va a dormir, i segons l’enginy informàtic que ens mana, no es pot despertar fins a les sis del matí. Doncs bé, a les set del matí del dimecres 12 d’octubre, i amb motiu que a les Espanyes celebren el Pilar i el dia de la “raza”, nosaltres enfilem cap a Saint-Gilles-sur-Vie, on el remolc de la tractora es troba esperant-nos.

En un màxim d’una hora ja ens trobem tractora i remolc començant a baixar el que hem pujat, s’ha de reconèixer que vas més còmode amb remolc que sense, per allò d’estar més ben assegut.

Pels exteriors de Bordeus fem parada per dinar, de nou, en un espai boscós i amb taules de fusta, i caseta amb lavabos.

El camioner volia arribar a l’àrea de la Jonquera, on el coneixen, però qui mana, el tacògraf, li va recordar que no s’hi arribaria i vam parar pels volts de Carcassona; el camió havia de descansar fins a les sis del mati. L’endemà, cap a l’Escala, a la comarca de l’Alt Empordà, on a l’hora prevista del migdia queda el remolc instal·lat al nàutic, per fer de seu social d’unes regates que esponsoritza la casa Beneteau.

Acomiadem el transport, dinant a Ca la Neus, de l’Escala, que és tota una institució gastronòmica, i de passada comprem anxoves.

A les set del vespre, de nou la tractora entra al pàrquing de l’empresa, i queden enrere les sensacions, vivències i experiències de quatre dies de routiers.

No puc acabar aquesta petita crònica a vola ploma sense constatar i retre homenatge als xofers professionals, que fan possible, amb coordinació i logística, i si falla això amb imaginació lluita i pebrots, que les mercaderies arribin als llocs, faci fred, calor, ventegi, o temporalegi, i quasi sempre sols, pendents de les màquines i el cronòmetre del temps, i tenint com a nord i guia el compliment de l’objectiu i sempre pendents del dia i hora i el bon fi de la missió.

Aquest Pilar i dia de la raça era de l’octubre del 2011.