El dia de Tots els Sants és una festivitat d’origen purament cristiana. Se celebra el primer dia de novembre. No se celebra únicament a Catalunya, a Espanya també, amb molta dedicació, fins i tot a països sud-americans el celebren, amb costums exòtics i folklòrics, i en alguns països els familiars tenen el costum d’anar a menjar al cementiri al redós dels difunts.

En la major part dels països de tradició cristiana l’1 de novembre és el dia per homenatjar de manera especial els sants (els anònims, els que ja se sap són al cel) . El primer a atorgar aquest caràcter va ser el papa Gregori III en consagrar el reconeixement i a la basílica de Sant Pere al segle VIII, però va ser el papa Gregori IV, l’any 835, qui el va establir com a festiu solemne, triant aquesta data perquè coincidia amb una festivitat dels pobles germànics i en aquella època l’objectiu de l’Església era anar eliminant les festes paganes del calendari.

A Orient consta que ja se celebrava una festa en honor de tots els sants des de l’any 359, com indiquen sant Efrén i sant Atanasi en els seus textos. La data estava fixada en el 13 de maig a les esglésies de Síria i el primer diumenge després de Pentecosta a les d’Antioquia, segons afirma sant Joan Crisòstom. Aquesta data va continuar usant-se entre les esglésies de ritu bizantí com a solemnitat destacada. Aquestes tradicions, amb la de les misses votives en memòria de tots els sants, feu sorgir la tradició, la qual encara seguim avui.

Molts creuen que el dia de Tots els Sants i el dia de Difunts, conegut també com a dia de Morts o de les Ànimes, són el mateix, però no, són dos dies diferents, si bé correlatius. El dia de Difunts, com se sap, és el dia 2 de novembre, i se celebra en honor de les ànimes que s’han santificat i obtenen la visió beatífica, però també en honor de tots els difunts que se suposa que estan per arribar al cel. Durant aquesta jornada se celebren les denominades misses de rèquiem, i de difunts.

Paral·lelament, com ha passat sempre, de les festes religioses en van sorgir les populars.

Amb el pas dels dies va treure el cap la nostra Castanyada. L’origen de la Castanyada sembla que esdevé de quan antigament els campanars de l’església sonaven tota la nit de Difunts, i com que no hi havia un mecanisme modern per fer sonar les campanes, el campaner necessitava tenir energia per tal de poder fer aquesta tasca. Per tant, abans d’iniciar la tasca, es reunien tots per menjar una bona bossa de castanyes torrades al foc acompanyades de vi dolç! D’aquesta manera es resguardaven del fred i agafaven energia per repicar les campanes durant tota la nit. Però no tan sols servien per donar energia als campaners, sinó que també es creia que per cada castanya que es menjava aquella nit, una ànima era alliberada del purgatori. És per això que es va estendre la costum entre tothom e menjar castanyes... I el vi dolç per acompanyar-les, és clar. La Castanyada va crear tot un ritual en què intervenien el poble, les castanyeres, les dites, les poesies, la literatura i la tradició.

En els últims anys, no obstant, s’ha imposat per desgràcia la denominada festa del Halloween (pronunciada per a més inri amb un mot no català), festa acceptada per persones que es deixen portar vel·leïtosament per les modes importades, ajudada a la vegada pels aprofitats comerciants del ram, sense apreciar que és una festa que no té res a veure amb les nostres tradicions i importada dels Estats Units, i que si no anem amb compte acabarà per desbancar les nostres festes tradicionals, com és i va ser la Castanyada catalana. Seria una llàstima...