Un parell de bons amics insisteixen perquè publiqui més articles de caràcter personal, o sigui de vivència pròpia. Amb gust ho faria, però ja en publico una seixantena cada any a Nova Conca i una vintena més en altres revistes —de què destaco El Foradot—, de les quals no puc ni vull desvincular-me mentre me’ls acceptin. Com comprendran, em resulta difícil donar-los a tots el caràcter de vivència pròpia, i si tinc en compte els prop de 3.000 articles que ja porto escrits en els últims 30 anys, menys encara poder donar-los a tots aquell caràcter.

No obstant, mogut pels consells dels dos amics, vull dir-los que avui en publico un i més endavant els avorriré publicant-ne sis més de personals que portaran per títol “Els meus generals”, o sigui el nombre d’alts militars que he conegut en vida.

Espero que em perdonin.

És possible que el lector desconegui què vol dir i on es va donar la denominada guerra d’Ifni. Per als qui no ho saben, en donaré dades: Va ser un conflicte entre Espanya i el Marroc, escaigut l’any 1957 per aconseguir Rabat rescatar un territori que deia (i crec) que era seu. No obstant, el Moro, tal com feren els japonesos a Pearl Harbour, intentaren recuperar-lo envaint-lo una nit de novembre sense prèvia declaració de guerra ni avís de cap mena, amb la qual cosa podrien haver ocasionat una massacre de soldats i civils europeus en aquell territori. Sort d’haver tingut la confidència d’un agraït bereber que va avisar poques hores abans de la invasió, amb la qual cosa es pogué evitar la conquesta, de moment amb poques baixes de la nostra part. Aquest conflicte va ocasionar al final de les dues guerres quasi 400 morts i més de 500 ferits i desapareguts durant (anys 57-58 a Ifni i 1975 al Sàhara). Aquell dies, qui escriu es trobava en aquell batibull (vegeu el seu llibre Sidi Ifni ’57. Impresiones de un movilizado).

Fins l’any 1969, quan es va regalar gratuïtament el territori al Marroc, uns trenta montblanquins de diverses quintes hi van anar a parar com a mobilitzats (els noms i cognoms foren publicats en articles de l’autor a El Foradot i Nova Conca).

D’aquesta guerra, cap dels govern espanyols, ni de l’antic règim com dels denominats de la “democràcia”, no n’han fet esment ni n’ha donat a penes explicació, i han acabat per qualificar-la de conflicte , d’altercat, batussa, brega i altres epítets per l’estil, intentat ocultar-la per mòbils que ells sabran; tant és així que un grup de veterans catalans MOVILITZATS (de quinta) molestos per la inversemblant animadversió i manca de reconeixement decidiren unir-se per deixar , com a mínim, la seva empremta a la història de Catalunya i Espanya. Així, en una trobada que habitualment es feia consecutivament cada any en una de les quatre províncies catalanes, en la corresponent a la província de Tarragona de l’any 2002, decidiren constituir-se en “associació”. Érem més de 200 veterans que a proposta meva —per ser l’organitzador de la trobada a Cambrils— vam escollir per aclamació el que seria president de per vida de l’Associació, l’infatigable tenaç i constant Miquel Querol i Gisbert, d’Almacelles (Lleida), reelegit amb entusiasme per majoria absoluta en les cinc convocatòries, fetes cada cinc anys.

Tot seguit es redactaren els estatuts, que foren aprovats per l’organisme oficial competent, i a poc a poc (més aviat al revés) a l’associació s’hi afiliaren més de 600 companys —tots veterans catalans de quintes, així com alguns paracaigudistes i uns pocs “mandos”, els últims conscients de les nostres reivindicacions.

Les activitats de l’Associació anaren creixent; vaig proposar al president i a la Junta la creació d’una revista que encara s’envia als associats amb caràcter gratuït, on es divulga la perspectiva fotogràfica ifnenya, una secció d’activitats per a la reivindicació de milers d’excombatents que trepitjaren els territoris d’Ifni i el Sàhara, un noticiari d’activitats anuals i la publicació també de memòries escrites pels veterans; revista que confeccionem i tramitem amb el company Ramon Rosselló i Sabaté.

Cada quatre anys ens reunim en una trobada multitudinària i entusiasta, i hem arribat aquest any 2022 a la tretzena convocatòria, aquest tomb amb menys assistència, ja que després de la pandèmia molts del companys ja no hi ha, pogut assistir, amb pena manifesta dels qui quedem en peu.

Entretant, la meva persona, en qualitat de vicepresident per Tarragona i amb el president Querol al davant com a eficaç gestor, vaig anar dues vegades a Madrid formant part duna comissió de quatre persones de la Junta per entrevistar-nos amb els “jefes del Jemad” —el cap militar de tots els exèrcits, després del rei—, mentre Querol ha seguit fent després moltes més activitats per aconseguir el propòsit de la reivindicació. La labor del president ha estat extraordinària, tot i sabent que ell no seria beneficiari de la percepció lucrativa.

Entretant he de fer un incís, pregonant sense embuts que sempre i en tot moment hem rebut l’espalmament i l’afecte de tots els alts militars amb els quals hem sol·licitat entrevistar-nos, no així dels ministres (civils) de Defensa, fossin conservadors o socialistes, mai cap d’ells ens rebé.

Finalment, l’any 2008 el Congrés de Diputats va aprovar una moció presentada per Convergència i Unió i el Partit Popular, reconeixent els mèrits dels soldats de lleva que participaren en les guerres d’Ifni i el Sàhara. No obstant, han hagut de passar tants anys com catorze perquè es fes efectiu aquest any 2022. Amb tot, la nostra associació es dona per satisfeta d’haver aconseguit un propòsit que ha beneficiat tots els soldats, no tan sols de Catalunya sinó d’Espanya, que participaren els anys 1957 i 58 a Ifni, i fins al 1975, al Sàhara, els dos últims territoris colonials.

Ara toca batallar perquè el reconeixement sigui per a tots els que estigueren en peu de guerra a Ifni i el Sàhara fins els anys 1969 i 1975.

Espero que els senyors Enric Sánchez-Cid i Josep M. Grau i Pujol s’hagin sortit amb  la seva que fes algun article d’inspiració personal.