Soc conscient que als meus 75 anys soc home ple de vida. Em sento sa, robust, la ment clara i les qualitats dels 30 anys. Malgrat tot, no he d’oblidar que 75 no és tenir-ne 30 o 25.” Ho deia el nostre amic Gonçal.

Segueix dient Gonçal: “Vull dir amb això que cada dia m’estableixo les coses a fer cada dia que Déu em dona de vida, ja que als 75 també se segueix l’ordre, només que de forma no tan... diguem-ne concisa.” M’explicaré: Aquell dia de tardor, quan els ocells ja no cantaven pel mal temps, les orenetes havien fugit, el dia era curt i les nuvolades de mala cara ja treien el cap per darrere els cims, em vaig aixecar al matí i com m’era costum em vaig fixar el pla a seguir aquell dia. Fins i tot les vaig enumerar mentalment amb aquest ordre: 1) Afaitar-me, 2) Dutxar-me, 3) Contestar el correu postal, 4) Despatxar l’internet, 5) Trucar al fuster, 6) Omplir el xec bancari per pagar l’electricista, 7) Mirar la tele per veure el temps que faria aquell dia, 8) Rentar el cotxe i 9) Anar a posar les cartes dels xecs a la bústia de Correus. Tenia de temps per fer-ho tot, les 24 hores del dia.

Dit i fet. A l’aixecar-me animós, primera: a la dutxa. Quan hi anava a entrar em vaig adonar que no havia obert l’aigua de pas, així que vestint-me de nou vaig sortir del bany per obrir-la. Feta “l’operació aixeta”, vaig tornar al quarto de bany i em vaig adonar que havia deixat oberta l’aixeta del rentamans, cosa que em feu pensar que m’havia d’afaitar; així que vaig preparar els útils, la maquineta, el sabó, l’aftershave (soc modern) i la sabonera; anava a mullar la brotxa quan vaig comprovar que l’aigua que rajava de l’aixeta era freda, així que havia d’anar a la cuina per buscar aigua calenteta. Vaig sortir del bany en direcció a la cuina. Al passar per davant la sala d’estar vaig veure el televisor apagat, fet que em donà manya obrir-lo, ja que sabia havia de consultar el temps. El canal que sortia no era el del temps, així que vaig intentar buscar-lo, però em feina nosa la sabonera que tenia a les mans per maniobrar amb el “mando”. Mirar la sabonera em feu pensar en l’aigua calenteta, doncs apa a buscar-la; ja retornaria a la tele després. En el camí de la cuina vaig passar per davant la porta del despatx, on també tenia sobre la taula el talonaris de xecs, fet que em feu decidir a lliurar el de l’electricista. A l’entrar-hi també hi vaig veure un cabàs de correspondència per despatxar; almenys hi havia tres cartes per contestar; renoi, quina preocupació! No em decidia si fer el xec o contestar la correspondència. Anava a posar-me en aquest últim quefer quan a l’agafar el bolígraf vaig veure que estava esgotat i que no em donaria tinta per redactar tres cartes. Aleshores vaig decidir omplir el xec; almenys despatxar una cosa. Dit i fet, talonari al canto i a omplir el xec; sort que recordava la quantitat que li devia per allò de ser capicua: 202 euros, fet que em deslliurava d’haver anar a buscar la factura. Obro el talonari i horror!, s’havien acabat els xecs; però recordant que el dia anterior n’havia anat a buscar un de nou al banc, que tenia a la butxaca de la gavardina, em vaig aixecar de la taula per anar a buscar-lo. En aquestes estava quan al passar per davant l’aparell de telèfon que tenia instal·lat a la paret del corredor vaig recordar que havia de trucar al fuster perquè em compongués la finestra que no podia tancar, amb el perill de deixar-la oberta de nit. Així que vaig despenjar l’auricular i a picar les tecles. El fuster no contestava; no seria a casa. Ho vaig intentar dues o tres vegades però infructuosament, aniria a buscar-lo al taller amb el cotxe. El cotxe? Però si havia de rentar-lo (cosa que sempre feia per estalviar-me els cinc euros del rentacotxes). Bé, ja ho faria més tard. Ara era apressant haver d’anar a buscar el fuster. Anava a obrir la porta del cotxe quan vaig veure que tenia la roda del davant rebentada. Res, havia de trucar al taller, però abans aniria a l’estanc de la cantonada a buscar els segells per enviar les cartes. Sense pensar-m’ho dues vegades vaig sortir al carrer i a l’arribar a l’estanc el vaig veure tancat!; és clar, era diumenge. Cagundena!, sort que es trobava a quatre passes de casa....

Amb totes aquestes trifulgues se’m va passar el temps, tant per arribar a les tres de la tarda... i dir-me l’estómac que no havia dinat. Com que no tenia temps d’agenciar-me el menú vaig decidir anar al restaurant que hi havia a l’altra cantonada. Hi vaig dinar i en acabat vaig tornar a casa per fer la migdiada, costum de tota la vida. No sé per quin motiu seria, però vaig estar dormint fins a les set de la tarda. A l’aixecar-me mig ensopit vaig encendre la pipa assegut a la butaca, exercici que em portà fins a les 9, l’hora d’anar a sopar. Com que tampoc tenia agenciat el sopar vaig tornar al restaurant.

Assegut a la taula mentre esperava que em portessin el primer plat, anava recapitulant el que havia fet aquell llarg matí. Vaig rememorar les tasques que m’havia fitxat: 1) Afaitar-me, 2) Dutxar-me, 3) Contestar el correu postal, 4) Despatxar l’internet, 5) Trucar al fuster, 6) Omplir el xec bancari per pagar l’electricista, 7) Mirar la tele per veure el temps que faria aquell dia, 8) Rentar el cotxe i 9) Anar a posar les cartes dels xecs a la bústia de Correus.

I... ben pensat, pensant-ho minuciosament i desapassionadament, de fet no m’havia afaitat, no m’havia dutxat, no havia vist el temps a l’internet ni contestat el correu postal, ni tan sols enviar-lo, en no tenir segells per estar l’estanc tancat. Llavors vaig recordar també que no havia fet els xecs de l’electricista, que no havia trobat el fuster, que no havia tirat les cartes a correus i finalment que no havia rentat el cotxe, i per acabar, veient-ho amb pena, ni tan sols havia trucat al garatge perquè em canviessin la roda. És clar que això últim ho podria fer demà. Apa, demà un nou dia, a fer-ho tot.