l

ans de Rus o Muntanya de Rus (2.118 m) és com l’anomenen els ramaders amb qui he pogut tractar. Són unes planures elevades de més de dos mil metres d’altura i s’hi va pel coll de la Creueta (1.888 m), dins el terme de Castellar de N’Hug (Berguedà) que, antigament, juntament amb el Pla d’Anyella del municipi de Tosses (Ripollès) guarden una relació estreta amb la transhumància de bestiar.

En temps passats, els ramats d’ovelles esdevenien els amfitrions d’aquestes contrades, que avui han quedat quasi substituïdes per vaques i eugues, tot i que encara hi ha ramats importants al cantó de la Molina i la Masella de diferents propietaris; es parla de cap a quatre mil caps de bestiar oví.

En dies passats vaig tenir la sort de poder recórrer aquest indret de món, per tal de fer-me la idea de la conformació orogràfica de la muntanya de Rus, feta de grans turons de majestuoses alçades, planes ondulades amb petites valls, on es conformen diverses torrenteres. Es tracta d’un paisatge sembrat per una catifa verda i d’esplendorosa herba, que quan el bon temps es presenta —cosa que aquest any ha estat més magre— esdevé un paradís per al bestiar herbívor.

Unes quatre-centes vuitanta vaques hi pasturen en règim comunal, a més de la munió d’isards, cabirols i cérvols que s’hi aprofiten i esdevenen, avui per avui, uns competidors i a la vegada un vertader problema pels ramats de vacum i oví, degut a l’augment d’aquesta fauna salvatge que ha proliferat desmesuradament. Per què? Doncs perquè no hi ha suficient menjar per tant d’animal. Aquest tema està generant vertadera preocupació al sector ramader de temps futurs.

En temps passats, les planures de la muntanya de Rus es volgué repoblar de pins. I per tal fi, llauraren de banda a banda —amb màquines—, fent rases en aquells immensos turons de pastures i deixant-t’ho tot de forma escalonada per fer-hi la plantació de pinedes, que mai no va anar bé. Avui resten els solcs en forma de piràmide coberta d’herbam. Pocs són els pins que hi han reviscolat.

De principis del s. X és de quan tenim notícia que es conforma la transhumància a Catalunya. Un seguit de manuscrits assenyalen que els monestirs de Poblet, Santes Creus, Ripoll, Sant Joan de les Abadesses, Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà tenien nombroses pastures als Pirineus. Els ramats d’ovelles que travessaven el país de les terres baixes, on passaven l’hivern, a la muntanya hi pasturaven tot l’estiu.

Aquest factor econòmic va gaudir de privilegis i no va entrar en crisi fins al segle XIX, amb la desamortització dels monestirs, a banda de l’evolució dels conreus, que va fer desaparèixer molts camins ramaders. Tot i que al segle XX hi hagué qui va continuar, a mesura que va anar passant el temps disminuiria la transhumància. Avui són pocs qui fan servir aquesta pràctica, com al cas d’algun ramader que porta a peu el seu ramat de vaques de l’alt Pirineu al baix Prepirineu fins al terme d’Alpens (835 m), a la comarca d’Osona... La resta —en el cas que ens ocupa— fa servir el transport de bestiar en camions preparats pel tema i van a les terres baixes a passar l’hivern. He pogut saber que hi ha ovelles que són de les comarques de Tarragona; algunes del sector de Poblet...