La vida és com un tren. Una vegada un hi ha pujat, ja no para. Hi ha un itinerari fet i un l’ha de seguir, tot i sabent el perquè, o no, de cada moment.

En la mesura que la vida avança, hom va agafant experiència. Una vivència que es desenvolupa amb el pas dels anys. Amb diferents estadis, segons diria Osterriet, pedagog d’infants. Cadascun d’ells, cobreix una etapa; marca una manera de fer. I se succeeixen l’un darrere l’altre. Com el pas del tren per les diferents estacions.

Hi ha unes edats que són d’aprenentatge, d’altres per desenvolupar el que has après. Cada període de la vida té una finalitat. Els resultats se sumen  en la mesura que els dies passen. Per anar bé, les respostes aconseguides han d’estar fonamentades, perquè tinguin solidesa per arribar a tenir criteri. Aquest bagatge, amb el pas del temps va nodrint la nostra vida. És evident que caldran altres nutrients. I estar atent a tots els elements que donen cos, forma, pensament... al nostre ésser.

Hem de tenir consciència, és a dir, coneixement del que ens envolta, quelcom conegut és millor per abordar tota decisió. Ens cal ser administradors del nostre temps. Ser amos del nostre jo. Perquè el temps passa, és efímer, no dura... Ara el tens, però ja no el tens.

Mentre el tren va corrent, la nostra existència avança. Cal que atenguem el temps que tenim i a cada pas per adonar-nos per què l’hem fet. Ens cal convicció en el que fem. La seguretat s’aprèn dia a dia, emetent errors per anar  esmenant. Els equívocs entren en el nostre aprenentatge, però no com a fatalitats, sí com adquisició de coneixement...

El que sustenta el nostre viure són les il·lusions de cada dia; els guanys aconseguits i els donats amb generositat. La satisfacció de l’esforç i l’objectiu realitzat. El regne de les petites coses, per anar-ne trobant de grans. Del no res, fer-ne coses noves, per millorar, beneficiar i beneficiar-nos...

I el tren va corrent i l’equipatge de l’existència cada vegada és més gran, pel fet que va assolint resultats. Si l’aconseguit ha estat de profit, serà de goig meritori.

Quan traiem el cap per la finestra del nostre vagó, en aquest tren de la vida, i si mirem enrere, albirem la llunyania d’un llarg trajecte, que es perd pels rails  empetitits del llarg recorregut. La vista ja no arreplega el passat. No cal desànim, és el camí realitzat, aquest ja el tenim segur. I, a més, si hem aprofitat el viatge, l’alegria serà de satisfacció plena. Malgrat els entrebancs sorgits. De les dificultats, sempre en solen sortir lliçons de vida. Aleshores, si podem estar complaguts i asseguts de cara a l’esdevenidor, fruirem del que ja tenim, perquè aquest moment és quan, sovint, ens permet aconseguir el millor.