Ni un glop de més, ni de menys, d’aigua, que es necessita la justa per beure, cuinar, regar, rentar... Així és el parlar, dir per dir, és no dir res. Però si s’estableix comunicació, és que quelcom s’està dient. Comunicar per fer arribar alguna idea important. Pot fer vibrar el receptor. És com l’aigua que dóna goig.

Saber escoltar, és aquella aigua que és ben acollida; farà un bé. Voler entendre, i fer-te entendre; lluny de tota injúria, és quan tot es fa a fi de bé.

Molta xerrera, sol esdevenir un aiguat, que passa i res no s’aprofita. Un xàfec fort de paraules, sol ser una irritació de pensaments mal compaginats. No s’arreplega la idea, ni s’aprofita el temps. A banda del qui ha de capir el missatge, no arriba a comprendre res.

El llenguatge, lluny d’ambigüitats, clar, net, sense subterfugis, apartat dels formulismes aparents. Amb un ideari clar, pots fer el que dius. És el canal, el riu en el seu cabal que segueix el seu curs, no es desborda, no fa mal.

La paraula que confon és aigua perduda, fa xaragalls, espatlla més que arregla.

Posar en solfa les idees, no enganyar. No fer d’un programa una fal·làcia. Caure en una constant demagògia d’idees. Sembla que vol ploure, però no fa res. Cauen quatre gotes i mal repartides.

L’aigua és per donar vida. I la paraula? Si no dóna vida, què pot fer. El seu mal ús, fins i tot a les últimes, pot crear catàstrofes. Perquè la paraula, al principi era el verb, significava la paraula de Déu, que era creació. Heus ací el gran oceà en plena calma. Però al llarg dels segles de cultura humana, la paraula va adoptar altres significats, tant seglars com religiosos.

La paraula com a sinònim d’autoritat definitiva, amb un prestigi secular, com diria Nadine Gordimer. Amb capacitat de persuasió, temible o perillosa... Un riu poc clar.

Ni un glop de més ni de menys. La paraula al servei de la cultura humana. I a l’home, li cal capacitat i intel·lecte per mirar d’interpretar, a través de la Paraula, el vertader sentit de la vida.