Els vents de la política solen ser sorprenents, per sort o per desgràcia. L’afer Pujol ens ha sorprès a tots uns més que d’altres. Doncs de mencionada personalitat alguns n’havien fet un mite, perquè l’honorable així s’ho havia treballat. Personalitzar Catalunya, en la seva persona i tota la institució de la Generalitat ha estat la causa,pura i dura. Però el ritme de la vida continua i els catalans no podem perdre el sentit de les nostres obligacions cadascun de nosaltres i per separat. No esperant que el veí de casa ens resoldrà els nostres problemes.

Els enemics de la pàtria continuen treballant, i de qualsevol arbre caigut en faran estelles. Pujol haurà d’assumir les seves responsabilitats, com cadascun de nosaltres les nostres. Perquè ningú avui, com deia l’articulista, no vol ni pot ni ha de justificar els actes defraudadors que ha comès el president de la Generalitat Jordi Pujol.

Catalunya ja ha iniciat el seu camí i la feina ben feta serà ben feta, això no ens càpiga dubte. Però cal estar esperançat en cadascuna de les nostres accions personalitzades. No caure que el que algú va fer, sense la seva presència avui, no hi ha possibilitat. Error al pensar això.
El gruix de la nostra història es deu a tots el catalans que hi contribuïren, i contribuirem. Catalunya més que mai, qui vol portar a terme la Consulta, és la societat civil qui ha dit prou. Catalunya ha d’esdevenir independent per necessitat. Doncs no ens volen com som catalans amb la nostra personalitat política, llengua, història, cultura... Si bé les Espanyes hi ha qui veu aquesta  realitat d’autodeterminació en una confederació, encara la seva veu no és suficient, perquè el bipartidisme s’ha imposat.  I una majoria establerta, que ja es comença a trencar, encara insufla mals aires pels catalans.

 No ens serveixen músiques celestials, perquè ens distreuen de les nostres realitats; compte amb el miratges. PP i PSOE, allò que mai han fet de respectar,són els nostres drets;ara tampoc ho faran. Per què allò que es vertader, palpable i hauria comptar com a fet imminent; el reconeixement de la nostra personalitat política.  I ara per ara no és així.

 Per altra banda la classe política catalana hauria de començar a pensar en clau d’internacionalització, perquè els partits es deuen a Catalunya, no Catalunya als partits No sigui cas que després de tanta paraula donada a favor de la Consulta i Independència, ens tornin a deixar estupefactes. Doncs els vents que bufen, pel que fa a les persones i partits de vegades solen ser sorprenents. No ens deixem emportar, pel que diran, sinó pel que direm i farem.