No sempre les vacances es manifesten propícies. I les malalties de vegades fan presència com un infortuni més en la vida. Amb tot però, no és pas de mala lliçó aprendre en tot moment, el que el viure ens ofereix.

Eren les 11 de la nit un malat d’edat en qüestió buscava la manera de donar raó a la son. El vaig escometre en la seva soledat. Em digué que havia treballat de paleta, i en tenia un bon record. Que la casa familiar ja els havia quedat gran i els fills s’havien casat i marxat. Ara restaven ell i la seva muller. Parlava  de l’esperança que li resolguessin la seva malaltia, que feia temps que rondava per l’hospital. Sortir el tema l’honradesa, i de no estirar més el braç que la màniga... S’acomiadà i se n’anà a descansar.

Vaig entrar l’habitació del meu parent, i ja dormia. Feia anys que el càncer li havia arrabassat la vida de la seva dona. Aleshores el viure no li fou fàcil. Si bé fou lluitador, ara com un més, els anys i la falta de salut l’havien vençut en la seva anatomia corporal. Però restava pel temps esmerçat, l’estima dels seus, aquest valor de l’esperit que un dia sembrar  com a llavor, avui se li ha retornat amb escreix.

 Les persones quan es fan grans es fan estimar o a mi m’ho sembla, si la mort no apresa. Aquí és quan l’aprenentatge d’acompanyar la vellesa de la persona es fa patent. Un s’hi pot afanyar.

El temps que visqué el meu pare sense la meva mare, ja ancià, fou escola també una altra part de la vida. És quan descobreixes la vertadera humanitat de les persones; la teva i la dels altres malgrat les dificultats. Amb els anys fa que es desenvolupi encara més l’apreciació en el ser humà ja vell, en camps insospitats, d’allò que semblava per imposició, es feia present en la necessària col·laboració d’uns i altres.

El món està fet de volers, només cal parar-hi atenció. Amb tot sempre hi ha algú que ho possibilita més que d’altre. Però entre aquesta interacció hi ha el ressorgir dels  bells ensenyaments, aquells que d’infant foren l’origen  per l’esdevenir.

Quina complaença veure en els passadissos i habitacions d’aquest centres per la salut, malgrat l’aclaparament de les malalties, de familiars que es des viuen pels seus, que alguns ja són plorats en vida, en l’esperança d’una solució. Quina humanitat mes colpidora, que arrenca en  l’ ésser la seva gènesi del misteri de la vida i de la mort.

Els hospitals malgrat els patiments i compunció, sempre hi ha indici d’humanitat, que pot sorgir. Nodrit aquests indrets també de valors i  bones voluntats, tan de les famílies, com dels malalts,... i així de la medecina vocacional professional; gràcies això,tot es fa més passable, més possible,més esperançador... d’alguna forma.